Quizás el argumento más común y más serio para cuestionar la posibilidad de la independencia de Catalunya sea el de una hipotética ruptura de la cohesión social y de la quiebra de la unidad civil de los catalanes. Se trata, por otra parte, de un viejo temor que ya justificó muchas renuncias políticas durante la transición a la democracia, y hasta ahora mismo ha seguido siendo la gran excusa histórica del PSC para dar cuenta de su subordinación al PSOE: evitar el lerrouxismo en este país.

Antes de entrar en la discusión de la hipótesis de la ruptura de la cohesión social, creo conveniente apuntar tres cuestiones previas. En primer lugar, aunque parece exigible que cualquier proyecto político deba dar cuenta de sus posibles consecuencias, no deja de ser interesante que la objeción de la división no ponga en tela de juicio la conveniencia de la propia independencia.

La manifestació del dissabte 10 de juliol és un fet polític de significació complexa, empobrit per les interpretacions interessades a favor propi. ¿Quina conjunció de forces ens va portar, a aquella gentada, a coincidir a Barcelona el captard xafogós d'un dissabte de juliol? ¿Quina mena de consciència política es va activar, en temps de suposada desafecció, per mobilitzar aquella estesa de ciutadans? De fet, moltes i molt diverses raons, i fins i tot contradictòries entre elles. Ni la predominança d'una determinada iconografia i uns crits perfectament identificables, per bé que no va ser casual ni insignificant, no ens permet inventar una falsa homogeneïtat d'intencions i de sentiments. La sentimentalitat política no té uns cànons simples i l'argumentari racional dels assistents donaria per fer un tractat sobre la diversitat pròpia d'una societat moderna com la catalana.

(Llegiu l'article sencer aquí)

Il·lustració de Cristina Losantos

Més enllà de la gesticulació ridícula sobre l'encapçalament de la manifestació, només comprensible en termes de “rebequeria institucional”, la nova modalitat d'afirmació política quan el Tribunal Constitucional ja t'ha pres gairebé tots els atributs de poder, la gran qüestió de la setmana n'ha estat una altra. Allò que ha preocupat “realment” els catalans ha estat saber què passaria l'endemà de la gran manifestació. Hi havia –hi ha– un cert escepticisme sobre si serem capaços d'aprofitar tota l'energia cívica que finalment, de manera contundent i inapel·lable, es va fer sentir pels carrers de la capital d'aquesta nació que acaben de convertir en inconstitucional.

La preocupació té el seu fonament. No seria la primera vegada que una manifestació d'afirmació nacional acaba en un foc d'encenalls. Fins i tot, els partidaris del determinisme històric i que creuen en la fatalitat del caràcter inalterable dels pobles atribueixen als catalans una flaca per les flamarades i les expansions esteticistes –es veu que certificades per un gran filòsof espanyol–, que sempre anirien seguides d'una absoluta manca de compromís real. I, de fet, darrerament hem pogut llegir tota una bateria d'articles que pronostiquen la nostra incapacitat per canviar la realitat a causa d'aquest tarannà. Uns pronòstics que mai no acabes de saber si vaticinen el futur o si no van més enllà d'allò que en anglès se'n diu wishful thinking, és a dir, d'un pensament que confon desitjos amb realitat.

(Llegiu l'article sencer aquí)

Il·lustració de Cristina Losantos

Por lo visto y leído, parece que en España están convencidos de que la sentencia del Tribunal Constitucional no va a tener grandes ni graves consecuencias en el corto y el medio plazo. Todo lo más, esperan una gran manifestación en la que los catalanes - creen que nos tienen bien calados-puedan desahogarse, senyeres al vuelo y cuatro proclamas independentistas, y punto final. La alegría con que Rodríguez Zapatero o Chacón han recibido el fallo, el tono desafiante del PP asegurando que nada de lo inconstitucional del Estatut se va a recuperar por la puerta de atrás, así lo sugieren. Incluso este parece si no el pronóstico, sí el deseo del PSC y del president Montilla, a los cuales gustaría una manifestación sin atributos, meramente emocional y sin relato, detrás de la bandera enmudecida de una nación que no cabe en la Constitución. Así, todo podría acabar en una típica flamarada,un foc d´encenalls,en la que se canalizara el emprenyament por la vía del exceso verbal y simbólico. En fin, en el peor de los casos, se trataría de pasar por el aprieto de un "aquelarre independentista", como lo ha calificado despectivamente Duran Lleida, sin otras consecuencias que las de alimentar la caverna mediática española por unos días, a la espera de que la roja permita exhibir todos los atributos de la españolidad sin freno alguno.