Just el dia abans de l’estrena cinematogràfica del Hamlet de Kenneth Branagh a les pantalles catalanes -doblada o subtitulada en espanyol, naturalment-, amb una hora menys de patiment que no pas el que dura aquesta magnífica versió completa de l’obra de més anomenada de Shakespeare, Jordi Pujol s’entrevistava amb Aznar i vivia la seva pròpia dramàtica escena primera del tercer acte: el famós “ser o no ser” de la política catalana.
Efectivament, la incertesa sobre el futur nacional del país està prenent un caràcter dubitatiu, hamletià. Divendres passat, Jordi Pujol, amb el nacionalisme perplex que ha de portar a les seves espatlles, mentre travessava els jardins de la Moncloa i potser fixant els ulls a l’edifici de Semillas on es va mal negociar l’Estatut, recitava el famós monòleg: “Ser o no ser, aquest és el problema: saber si, a l’esperit (del meu compromís patriòtic), li és més noble sofrir els cops i els dards de la ultratjant Fortuna (que m’arriben del PP), o plantar cara al mar d’afliccions (per uns maleïts pactes contra natura) i eliminar-les combatent.” El dramatisme del monòleg és més accentuat pel fet que el príncep danès intueix que passar a l’acció pot comportar la mort: “Morir (…); aquest és el destorb, perquè els somnis que habiten en el son de la mort ens imposen respecte. (…) Si no, ¿qui podria aguantar les fuetades i les burles d’aquest temps, l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb, el sofriment de l’amor menystingut, la lentitud de la justícia, la impertinència dels poderosos, i el desdeny que la resignació rep dels indignes, sabent que ell mateix pot saldar el seu compte amb una simple daga?” I afegeix: “Així, la consciència (de la mort) ens fa covards a tots.” És per això, diu Hamlet, que “les altes empreses importants, (…) van desviant-se del seu curs i fins i tot perden el nom d’acció!
Què pot explicar millor el dilema actual de la política catalana que aquestes paraules de Hamlet? Quan el ser de la nació queda ofegat en la ultratjant fortuna d’uns pactes amb el govern espanyol que porten a un no-ser poruc, a una resignació que no tan sols no és agraïda, sinó que mereix desdeny, s’imposa una reflexió serena i coratjosa. És comprensible que, en el pensament del nacionalisme majoritari, a Catalunya, se sospiti, amb raó, que en el combat pel ser s’hi pot deixar la pell, i que s’ajornin les grans decisions mentre se suporten les fuetades i les burles d’aquests temps. Ai, la consciència del risc electoral que alimenta tebiors dissimulades de prudència… Però, també, com mantenir la dignitat quan les grans empreses a què una força política ha estat cridada es desvien del seu curs, fins a perdre el nom d’acció, com diu el príncep?
Doncs bé: si tot això Jordi Pujol no ho va recitar abans d’entrar a entrevistar-se amb José Maria Aznar, bé prou que ho havia de patir a la sortida. El fet que, amb unes previsions tan magres, no se suspengués la reunió per estalviar-se la representació pública de la feblesa, fa pensar en una consciència hamletiana molt interioritzada. I no només del president, sinó del país, perquè, ho diré una vegada més, aquesta no és pas la feblesa només d’un president, sinó la d’una llarga estratègia política equivocada, al govern convergent i a l’oposició socialista, que ha portat a aquest estat de coses. Un estat de coses greu, perquè si l’actual equilibri de forces al Parlament espanyol -o el d’abans, amb el PSOE- dibuixa el millor escenari polític possible per a un model d’acció que confia la força de Catalunya en la feblesa dels governs a Espanya, què passarà el dia que el nacionalisme moderat de CiU ja no els sigui necessari? Dit d’una altra manera: si això d’ara és una “oportunitat històrica”, com seran els temps de grisor que vindran després?
Certament, per al futur nacional dels catalans -i valgui la redundància, ja que no en podem tenir cap d’altre de futur, si no és com a nació-, no és acceptable que el ser o no ser es redueixi a un ser o no ser a Madrid. Tampoc no cal que d’avui per a demà es proclami la independència. No hem de ser amics de les caricatures ni de l’autoengany. Però és dramàtic pel nostre futur que el nacionalisme que governa Catalunya des de 1980 hagi acabat confiant més en la seva relativa feblesa a Madrid que en la seva força absoluta a Catalunya. Que en lloc de desenvolupar un sentit propi d’Estat, encara que no se’n tingui, hagi preferit fer de regió emergent a Europa o de màquina de tren a Espanya, tot i saber que ens deixarien estirar però que mai no faríem de maquinistes.
La política catalana faria bé de no considerar folls els que denuncien la impostura del moment present. En el drama shakespearià, Hamlet clama a la seva mare: “Per l’amor de Déu, mare, no us unteu l’ànima amb ungüents aduladors pensant que parla la meva follia i no la vostra culpa.” I afegeix: “preserveu el futur i no adobeu amb fems les males herbes per fer-les més podrides. I perdoneu-me això, que no és sinó virtut, perquè en la grolleria d’aquests temps sense alè, la virtut ha d’implorar el perdó al vici; s’hi ha de rebaixar i humiliar perquè li deixi fer bones accions.” Però, és que és decent que el nacionalisme democràtic, que sosté al govern del PP, hagi d’anar adobant el camp on creixen males herbes antidemocràtiques com, entre d’altres, la del portaveu del govern que sembla portat del cor mateix de la màfia napolitana?
És cert que CiU mai no ha mostrat molt d’entusiasme amb uns pactes amb el PP que són de necessitat. Però amb tot, si no reconeix aviat que no van ser uns pactes de força si no de debilitat, haurem d’acabar dient amb Hamlet: “Aquests són dels que fan compliments a la mamella abans de mamar!”
Potser sí que tot un Hamlet és excessiu per descriure les incerteses polítiques del moment i que l’emoció que provoquen són més intenses que els fets que es relaten, tal com T.S. Eliot deia de la mateixa obra teatral. Tanmateix…’
