El debat de política general d’aquesta setmana s’ha d’entendre, fonamentalment, com un combat simbòlic -com els brams dels cérvols d’aquestes setmanes al Pirineu- que enfronta les dues forces principals del Parlament per marcar territori i intentar ocupar la “centralitat” política del país. D’una banda hi ha CiU, que guanya les eleccions però no governa, i de l’altra el PSC, que les perd però que és capaç de sumar peres i pomes per tal d’ocupar el govern, amb l’excusa que tots són “d’esquerres”. D’acompanyament, hi ha forces polítiques decididament excèntriques. Uns, pel fet de ser satèl·lits -en el sentit electoral- del PSC, com ICV-IU. L’altre, el PP, que pel fet de pertànyer a un sistema solar que no és el català. I si deixem de banda la pols còsmica que queda de Ciudadanos, tenim una ERC on, tot i el bon discurs de Puigcercós buscant un espai propi, la trajectòria prèvia en ziga-zaga del partit no permet d’esborrar-ne una imatge més aviat lunar.
EN PARTICULAR, MÉS QUE NO PAS ENTRAR en els brams i els cops de banya en si -vull dir, en els discursos-, m’interessa assenyalar algunes idees a propòsit de la dita “centralitat” que ha ocupat l’interès dels nostres diputats. En primer lloc, cal dir que, més que no pas l’expressió d’una posició ideològica, l’obsessió pel centre és un moviment tacticista, a un any vista de les eleccions, per aconseguir guanyar-les. Que aquesta mena de “centre” no és ideològic ni polític ho demostra el fet que, si ho fos, en compartir-lo PSC i CiU alhora, hauríem de creure que són els que més es podrien entendre. I, en canvi, és entre els dos partits més suposadament centrats que es produeix la màxima confrontació.
EN SEGON LLOC, CREC QUE en la política catalana del moment la defensa del centre és, principalment, una fugida d’estudi. Dir, com fan CiU i PSC, que la centralitat exigeix posar tota l’atenció en la crisi econòmica i en el fet de buscar com sortir-ne, és el mateix que suposar que el més raonable que es pot fer per curar un braç trencat és posar-hi una tireta. No siguem il·lusos: la principal dificultat que tenim per sortir de la crisi és la nostra dependència d’Espanya i de les seves polítiques econòmiques nefastes. No tinc els instruments analítics a mà per poder-ho afirmar amb rotunditat, però estic segur que, si no fos pel fet de ser espanyols, és a dir, pel preu que en paguem, seríem una d’aquestes economies que ja comencen a sortir del forat. Ras i curt: no tenim capacitat per fer una política econòmica pròpia adequada a la nostra realitat, i només podem anar apagant focs, alguns dels quals, encesos pel mateix govern central. La situació és prou coneguda per no haver-hi d’insistir gaire.
TERCERAMENT, EM SEMBLA UNA OBVIETAT que veu tothom -menys la majoria de polítics d’ofici- que es pot representar la centralitat de res, i parlar de seny, d’estabilitat, de fermesa, d’optimisme, de no deixar-se endur per aventures, etc., des de l’escassa credibilitat que avui dia ofereix la política a l’hora de donar consells. L’interès que ha desvetllat el debat parlamentari ha tendit a zero, i només ha acabat despertant-nos de l’ensopiment els afers del missatges SMS que hi han circulat.
EFECTIVAMENT, ÉS NOTORI QUE ALLÒ que alguns en diuen “desafecció política” és un mal no tant dels ciutadans com dels mateixos polítics. És la política la que no sent afecte ni respecte pels ciutadans ni per les institucions que té encomanades. Una desafecció que, paradoxalment, és dissimulada amb crides retòriques a “allò que realment interessa la gent”. Aquests dies ho hem tornat a comprovar. Resulta que mentre el president Montilla feia el discurs més important del curs polític, els defensors de les polítiques socials es dedicaven a enviar-se SMS dient que el discurs era un “tostón” i els que tampoc no es rebaixen mai a perdre el temps en vel·leïtats nacionalistes -que no siguin les espanyoles- s’enviaven missatgets assegurant que el seu propi partit és una “merda”. Ja ho veieu: la centralitat els avorreix profundament.
NI QUE SIGUI DIT DE PASSADA, i a propòsit dels missatges, crec que la incompetència del conseller Saura no ha estat tant en l’exercici del càrrec de responsable d’Interior, com s’ha dit, sinó com a conseller de Relacions Institucionals. Perquè, fins i tot els problemes que ha creat als Mossos, no han estat tant per temes estrictament d’ordre públic com de l’escassíssim sentit institucional d’aquest partit. El problema, doncs, no és la persona del conseller, sinó la d’una concepció de la política que no ha madurat prou per treballar en un marc institucional que hauria de ser exquisidament democràtic. Dit d’una altra manera: la democràcia és, també i per damunt de tot, una qüestió de bona educació, de respecte a les institucions i les seves regles, a allò que representen i als qui les representen. La democràcia exigeix un delicat fair play, que aquests dies s’ha vist que una part de la nostra classe política no té gens interioritzat. Saura o Sirera -no les persones, sinó allò que representen-, abans que incompetents o ressentits, són uns mal educats. I això fa febles les nostres institucions. Demaneu-los ara, als alumnes d’una classe de secundària, que no s’enviïn missatges mentre el professor explica la lliçó. O exigiu-los que no usin un llenguatge vulgar per parlar dels seus superiors…
TORNO A LA QÜESTIÓ DE LA CENTRALITAT política. Mentre al nostre Parlament s’encaren per ocupar l’espai central, sembla que no acaben d’adonar-se que el terreny sota els seus peus es mou ràpidament. El centre ja no és on l’havien deixat el 2003 o el 2006. El PSC, que potser és un partit d’esquerres, però d’esquerra molt conservadora, allò que intenta és simular que res no es mou. CiU, més sensible al tremolor, té dificultats per mesurar-ne la magnitud. ERC sembla que s’adona més clarament d’allò que passa, té dificultats per reaccionar-hi en conseqüència: ¿com s’explica, si no, que ara ens digui que vol proposar la modificació del funcionament del Tribunal Constitucional espanyol per evitar que pugui intervenir en futurs Estatuts? No havíem quedat que ja no en faríem cap més, d’Estatut? ¿Que algú ha votat ERC perquè salvi els Estatuts de les comunitats autònomes espanyoles?
LA CENTRALITAT, AVUI, ÉS UN FANGAR. I la seva defensa implica la resignació a rebolcar-s’hi i a quedar-hi encallat. És per això que, a les properes eleccions, tindrà èxit qui ens proposi sortir-ne. Avui, el centre és conservador, i el futur, com sempre, assenyala cap endavant, que és cap on va el país.
