Desitjos acomplerts

És habitual que per Cap d’Any expressem tota mena de bons desitjos destinats al temps que estem a punt d’encetar. Sovint, però, aquests desitjos es limiten a delatar les mancances de l’any anterior, si no és que manifesten una impotència crònica per a aconseguir-los i per tant, any rere any, els repetim amb més resignació que no pas convicció. Doncs bé: crec que enguany puc saludar -podem, si el lector m’hi vol acompanyar- el nou any amb la satisfacció de partir d’uns desitjos per al 2009 plenament acomplerts. I, per aquesta raó, en lloc d’haver de tornar a desitjar el mateix, ens podem permetre esperar molt més del 2010.

SI FEM MEMÒRIA, RECORDAREM que l’any 2008, nacionalment parlant, el vam acabar amb un mal gust de boca, amb un malestar profund i amb més lamentacions que no pas alegries. És per aquesta raó que en el meu darrer article de l’any passat, Una mirada clara, neta [19-12-2008, pàgina 24], expressava el desig per al 2009 que deixéssim enrere les queixes i, sense abandonar la necessària indignació quotidiana, féssim un exercici de confiança en nosaltres mateixos. “La nostra més gran feblesa és que no ens coneixem prou bé, no reconeixem les fortaleses del país”, deia. “Portem la feblesa a la mirada”. És per això -afegia- que no sabem veure que “el país funciona, fa la seva via, si cal es defensa, si convé ignora l’afront, i sobretot busca el seu propi camí, avança, suma, creix, estudia, inventa, crea, s’arrisca, pren compromisos, pateix per allò que vol aconseguir i procura ser feliç”.

I QUÈ ENS HA DEIXAT EL 2009? Doncs una profunda recuperació empíricament demostrable d’autoconfiança nacional, expressada en una rebrotada de mobilització que assenyala un canvi de fons en la cultura política del país i que augura grans transformacions que començaran a donar fruit aquest mateix 2010. Dir que el país s’ha aixecat en estat de guerra, seria una fanfarronada ridícula. No és això. Des del meu punt de vista, ja és molt que el país amb consciència nacional s’hagi desvetllat, que hagi considerat que ja n’hi havia prou i que s’hagi decidit a passar a l’acció. Aquesta mobilització és difícil de quantificar però ha implicat a moltes organitzacions de la societat civil i milers de catalans, s’ha expressat a diversos nivells de compromís i ha arrossegat des d’altes i calculadores esferes del poder fins a voluntats personals modestes però indomables.

I NO ES TRACTA NOMÉS de les darreres consultes per a la independència de Catalunya, sinó també de posicions agosarades -encara que ens semblin massa curtes- d’institucions que practicaven la submissió sistemàtica a Madrid com a estratègia per aconseguir quatre copets a l’espatlla i que ja se n’han descobert la inutilitat. Es tracta, també, del sorprenent acord de la premsa catalana de manifestar-se com a tal i plantant cara al Tribunal Constitucional. I són els centenars i centenars de trobades, reunions, conferències i sopars per debatre el futur del país que, com en d’altres temps, es torna a discutir després de l’horari laboral.

DE MANERA QUE SI ELS DESITJOS per al 2009 s’han acomplert amb escreix, ara és l’hora de tenir-ne més i de més ambiciosos per al 2010. I, per començar, el que ara és fonamental és ser capaços de canalitzar aquest desvetllament per tal d’exercir tota la força que és capaç d’aplegar. Ja he dit que no crec que siguem davant d’un foc d’encenalls, però en cap cas tenim estratègies ben definides com per garantir que tot plegat no acabi en una gran frustració. De manera que, en primer lloc, seria bo que el 2010 es caracteritzés per la capacitat de concretar objectius a mig termini. Des del meu punt de vista, no cal buscar cap gran acord nacional per aconseguir una “transversalitat” que ho sumi tot. La idea de la transversalitat mai no m’ha convençut perquè sol acabar en un poti-poti confús, que resta més que no suma, i que solen defensar els qui des de la feblesa esperen simular una força que no tenen. I l’experiència mostra que la suma de debilitats no fa força, sinó que enfonsa tothom. Al contrari, calen molts objectius simultanis i que tothom sàpiga treballar en l’àmbit que li és propi i allà on té solidesa. Això sí, tothom hauria d’aprendre a actuar amb visió estratègica, és a dir, sabent quina funció té cada gest que fa -i en quin moment cal fer-lo, i davant de què més, i com s’ha d’avaluar- amb relació a l’objectiu final que hom es proposa. Ara mateix no necessitem moviments transversals -això ens frenaria-, sinó molts rierols que, fent el seu curs, vagin convergint fins a crear un corrent central, un mainstream que diuen en anglès, que quan sigui l’hora, ja arrossegarà tot el que arreplegui.

TAMBÉ ÉS L’HORA QUE COMENCIN a aparèixer els nous lideratges d’aquest procés. Estic segur que les persones idònies hi són, però encara no les coneixem. Tenen entre trenta-cinc i cinquanta i tants anys. I, essent com són gent professionalment molt ben preparada, saben que sense ambició nacional tindrien un futur ben galdós en aquest país. Si són bons líders, ja sabran buscar el consell que més els convingui entre la gent més gran, i trobaran la força de la gent més jove. Però necessitem veure’n les primeres cares, que amb el temps han de ser moltes i amb virtuts diverses. Cal que fugim dels il·luminats, dels ressentits i dels aventurers. I de les apostes a un únic número.

CERTAMENT, EL 2010 ÉS L’ANY DE LA REDACCIÓ dels primers projectes rigorosos que han de saber donar respostes sòlides a les moltes incerteses que la confiança en nosaltres mateixos com a país, per ella mateixa, no resol. Es tracta de posar-se a fer aquella mena de feina que no es fa al carrer sinó al despatx, que no mobilitza masses sinó intel·ligències i que proporciona la credibilitat que cap percentatge de participació no pot garantir. I és que, també s’ha de dir, la raó no la dóna només un percentatge d’opinions favorables a un projecte, sinó la capacitat que es demostri per fer-lo possible i governar-lo amb seny. Si no fos així, quan les opinions engrescades s’haguessin de transformar en voluntats polítiques responsables, assistiríem al més gran dels desencisos.

FINALMENT, ELS OBJECTIUS CLARS i a diferents ritmes i intensitats, la diversitat de nous lideratges ambiciosos i competents, i els projectes ben fonamentats en la molta intel·ligència que conté el país i, si cal, anant a buscar el talent allà on sigui, tot això, s’ha de desenvolupar en un clima positiu, sense precipitacions i amb capacitat per gaudir plenament, des d’ara mateix, de saber que tenim la fortuna personal de ser-ne partícips. D’aquí a un any sabrem, a més, si tenim els desitjos ben encarrilats.