Aviso: sóc poc indicat per parlar d’enquestes d’opinió. Me les he mirat amb tanta desconfiança que he arribat a aconsellar que si sospitem que ens volen controlar les intencions, especialment les polítiques, mentim en legítima defensa. (Un consell una mica estúpid perquè em temo que, d’una manera o altra, ja és el que fa tothom.) Però sí: és lleig aconsellar dir mentides, i encara més lleig posar obstacles a la feina del propi gremi. I, encara més, tenint en compte que n’he fet i n’he utilitzat. Ara bé, precisament perquè és un tema que conec prou bé, i perquè hi ha enquestes que m’interessen molt -i d’altres gens-, me les miro amb ulls interessats i alhora escèptics. Per dir-ho així, veig les enquestes amb els mateixos ulls que un cuiner experimentat es miraria uns canelons en un restaurant poc acreditat…
ADVERTIT EL PERSONAL, PASSO AL COMENTARI. Aquesta setmana acaba de sortir la darrera enquesta de valoració del govern del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya. És un treball absolutament correcte, amb les virtuts i limitacions habituals d’aquests estudis. Les persones que dirigeixen el CEO, a més, són expertes i solvents. I l’empresa que l’ha portat a terme és ben coneguda en el sector. Res a dir. Tampoc no discutiré la utilitat d’aquests estudis per al govern, els partits i, en general, per als qui assessoren els qui gestionen el poder. Com en qualsevol altre producte, els estudis d’opinió ens aproximen a les percepcions que la gent tenim de la realitat, per bé que aquesta percepció tingui poc a veure amb la mateixa realitat. Quan es pregunta als consumidors si un detergent fa la roba neta, no importa gaire si realment la fa neta, sinó si el consumidor ho creu. I en opinió política, el mateix. Es pregunta si el govern governa bé, o quin és el principal problema que tenim, i la resposta no diu si el govern governa bé ni quin és el principal problema que tenim: diu com sembla que el govern governa, i diu quin és el problema que creiem que ens afecta, ni que la percepció sigui resultat dels nostres prejudicis.
EL CAS ÉS QUE ELS ESTUDIS D’OPINIÓ, com se sap, pressuposen que tots en tenim, d’opinió, i que totes les opinions valen igual. Però l’enquesta del CEO ens alerta d’entrada de la fal·làcia: les 1.400 opinions que recull l’estudi les donen uns individus que, en més d’un 50 per cent, no saben quins partits són al govern i que s’equivoquen o no recorden quan van ser les darreres eleccions catalanes en més d’un 80 per cent. Si es tractés, doncs, de saber la veritat, ens hauríem equivocat d’informants. Ara bé, si el que volem saber és què pensen fins i tot els que no pensen -políticament, vull dir-, llavors anem bé.
A LES RESPOSTES HI PESA LA DIMENSIÓ subjectiva. Ho demostra, posem per cas, que el 64 per cent de catalans enquestats creu que el principal problema és l’atur, i només un 28,5 per cent pensa que és l’economia. Ara bé, l’atur és una conseqüència de l’economia i no l’en podem desenganxar. Val a dir que la culpa no és de qui respon, sinó potser de qui pregunta, que és el que els ha tractat com si fossin dos problemes diferents, precisament perquè no vol saber la veritat, sinó què “preocupa” el ciutadà. Sobre això dels problemes, ha cridat especialment l’atenció que en el segon lloc, però només amb un 29 per cent de respostes, hi hagi aparegut la “insatisfacció política”. La gràcia d’una resposta tan críptica -¿què vol dir que la política no satisfà?- està en la manera d’interpretar-la. D’entrada, m’hi jugo un pèsol que si l’enquesta hagués proposat “la incompetència dels polítics”, la resposta hagués superat el 50 per cent. En segon lloc, el director del CEO, l’amic Gabriel Colomé, ha suggerit que pot tenir a veure amb els casos de corrupció. Res a l’enquesta permet afirmar-ho, i per tant -tot i que no dic que no sigui cert-, la idea és de collita pròpia. Intuïtivament, en canvi, a mi se m’acudiria lligar-ho amb aquella altra resposta que afirma que un 55 per cent d’enquestats diu que “aquest govern no sap resoldre els problemes”, o d’aquest altre 37 per cent que creu que sí que sap com fer-ho, però que necessita temps. Més temps? Que llavors no diguin que no hi ha gent de bona fe.
I DUES CONSIDERACIONS MÉS. El fet que una opinió sigui molt estesa no vol dir que sigui encertada. Per exemple, allò que semblem menys disposats els catalans a tolerar d’un govern seria una retallada de les prestacions sanitàries. Veieu, però, com canvia l’opinió dels nord-americans, que saben que si opinen a favor de tenir més prestacions, les hauran de pagar amb més impostos. Aquí, tots els experts saben -no opinen- que l’actual sistema de prestacions és insostenible, però ningú no té el coratge de fer allò que cal: aplicar un sistema de copagament per tal que no se’n vagi a fer punyetes la magnífica joguina de la sanitat pública catalana. I, tanmateix, les àmplies opinions públiques políticament consentides pesen més que els coneixements dels millors experts.
I ÚLTIMA. DIU L’OPINIÓ PÚBLICA, segons el CEO, que allò que més ens desagrada del govern són les seves desavinences (vet aquí una altra resposta que trobo que lliga amb allò de la insatisfacció, no troben?). Efectivament, negar que el nivell de desavinences d’aquest govern tripartit supera l’imaginable, seria ser políticament cec. Ara bé, el més curiós és que moltes de les desavinences no són tals. Molts analistes coincideixen a pensar que qui exagera la desavinença ho fa precisament per fer-se veure. M’hi jugo un altre pèsol que en els governs de CiU hi havia tantes o més discordances, però que no arribaven a fer-se públiques, simplement perquè ningú de CiU no n’hauria tret cap partit. Ve-t’ho aquí: desagrada allò que fan per agradar!
NO M’HO HA PREGUNTAT CAP ENQUESTA, però opino que un dels principals problemes del país és que el que és insatisfactori és l’opinió pública política. Vull dir: pobra, desinformada, acrítica i poc responsable. Això pot explicar que sigui habitual un dels fets que trobo més sorprenents de les crítiques que es fan els polítics entre ells. Si hi han parat atenció, solen retreure a l’adversari que no faci o pensi allò que volen fer o diu que pensen ells mateixos. És estrany. És com si la casa Danone s’anunciés lamentant profundament que la Nestlé no faci iogurts com els seus. O que la Renault declarés que és indignant que el darrer model d’Opel no sigui clavat al seu propi model. Són estranys, els nostres polítics. Jo celebraria que l’adversari no coincidís amb mi i ho trobaria lògic. I som rars, quan opinem sobre política, i els fem cas quan diuen coses com aquestes.
