Més exasperant que la mateixa crisi econòmica és la incapacitat que mostra la política espanyola per contribuir a sortir-ne. El darrer debat a les Corts ha estat una veritable prova de fins a quin punt els interessos de partit poden quedar per sobre dels interessos generals, fins i tot davant d’una situació gravíssima. Ni govern ni oposició han estat a l’altura de les circumstàncies per poder aconseguir el gran pacte d’Estat, el Pacte de la Moncloa 2.0, que els moments reclamen. No és que PSOE i PP no siguin capaços de pactar: fins i tot van tenir el coratge de posar-se d’acord per governar el País Basc per fer fora del govern el PNB, just en les eleccions que Juan José Ibarretxe havia obtingut un dels millors resultats electorals de la història del seu partit. I, en una estratègia ben calculada, prèviament, PSOE i PP ja havien pactat també una llei de partits per tal de fer possible aquest acord infame. És a dir, que PSOE i PP, en contra dels sermonets que els hem d’aguantar, només identifiquen l’interès general amb el combat d’identitats i la unitat d’Espanya. En canvi, quan el que hi ha en joc és el benestar de la gent, els llocs de treball, l’arrencada econòmica, en definitiva, “allò que importa la gent”, llavors fan prevaler l’interès de partit.
EN AQUEST CONTEXT D’IRRESPONSABILITAT d’Estat, per dir-ho d’alguna manera, no és estrany que una veu com la de Duran i Lleida (“no és el moment de pensar en les properes eleccions, sinó en les properes generacions”) sigui vista i entesa com una crida sensata a la veritable defensa de l’interès general. I és lògic que obtingui la millor valoració enmig d’un debat entre hooligans. Es pot pensar, és clar, que la serenitat de Duran i Lleida és més còmoda pel fet de no participar en les expectatives de competir per la presidència del govern espanyol ni de guanyar-ne mai les eleccions. En aquest sentit, mantenir-se au-dessus de la mêlée té el mèrit que té, però en el context d’insensatesa política espanyola és molt d’agrair. Una altra cosa, és clar, és la lectura catalana que cal fer de la tradicional actitud del nacionalisme moderat català en els moments de crisi econòmica i política espanyola, en el sentit d’actuar sempre a favor dels interessos generals d’Espanya, i del poc reconeixement posterior d’aquesta contribució a l’estabilitat general de l’Estat. Tal com estan les coses, no cal dir-ho, l’interès d’Espanya ens arrossega a tots, i en aquest sentit, un paper com el de Duran i Lleida, a manca d’un altre horitzó immediat, és el que també més identifica l’interès de Catalunya. Cosa, per cert, que no es pot dir dels vint-i-cinc vots catalans malbaratats del PSC a les Corts, que no tan sols no tenen veu pròpia -com ha repetit Ernest Maragall aquests dies-, sinó que quan parlen -vegeu Francesc Vallès, coordinador dels diputats i senadors del PSC a l’AVUI del 17 de febrer- ho fan per dir coses tan inversemblants com ara que Zapatero està “en forma”, que no improvisa i que té un full de ruta clar. Són aquesta mena de discursos els que demostren un menyspreu absolut per la intel·ligència política del ciutadà i, en aquest cas particular, com la defensa del partit se situa per damunt de la defensa del país que els ha votat
TOT PLEGAT POSA NOVAMENT EN EVIDÈNCIA, per si encara no es tenia prou clar, que Espanya és un llast insostenible per a Catalunya. I ara no pas per al futur del català o per la dificultat de conservar el nostre patrimoni cultural. No: és un llast per a la recuperació econòmica. Rieu-vos de la importància econòmica de la reducció de vendes de cava català per culpa de les vel·leïtats independentistes de determinades declaracions inútils o per les conseqüències d’un hipotètic etiquetatge en català. El fet de pertànyer a Espanya no tan sols no ha permès fer la transformació econòmica que hauríem hagut de portar a terme aquests anys de bonança, sinó que ara que van mal dades, tampoc no ens permet avançar en la línia adequada tot i tenir les millors condicions per fer-ho. És difícil fer números exactes, però seria bo que algú calculés quant ens costarà de més i quant ens durarà de més aquesta crisi als catalans pel fet de ser espanyols.
POT QUEDAR EL DUBTE, ÉS CLAR, de si en unes altres circumstàncies, sabríem fer-ho millor. No són pas pocs els qui creuen que és millor ser cua de lleó que no pas cap de ratolí. O que és millor boig conegut que savi per conèixer. Ras i curt, que a Espanya ja sabem de quin mal hem de morir, però que el govern d’una Catalunya independent, a la vista de l’actual experiència, potser tampoc no sabria respondre millor als desafiaments del moment. Particularment, tinc la convicció que aquesta desconfiança endèmica en el propi país d’alguns catalans no és altra cosa que una manera de justificar la seva manca de coratge nacional i d’ambició patriòtica. Ja ho sabem que la independència no és xauxa i que no cura de la possibilitat d’un mal govern. Però també penso que algunes de les febleses actuals dels nostres governs no són tant resultat de la seva incompetència sinó d’un marc que estructuralment els debilita, que no els permet prendre grans decisions, que estan subjectes a gestionar les decisions -ara mateix, erràtiques- que es prenen des del govern central.
I ÉS QUE EN UNA CATALUNYA INDEPENDENT no tan sols hi hauria la possibilitat d’un govern excel·lent -l’oportunitat d’inventar i construir un país gairebé des de zero atrauria els millors professionals cap a la política-, sinó que sobretot em fa imaginar l’existència d’un gran consell, a l’estil finlandès, que des de la societat civil més compromesa i avançada contribuís a definir les grans prioritats de país. En sabríem, de governar-nos, doncs? La pregunta és relativament fàcil de respondre: si la política fos capaç de captar els millors que ara mateix ja tenim al país, sí.
PARADOXALMENT, PER ALS CATALANS, on ara es concentra la màxima incertesa no és en la possibilitat d’una Catalunya independent, sinó en una Catalunya espanyola. El major risc -econòmic, financer, fiscal, però també cultural i social-, ara com ara, el tenim pel fet de ser espanyols. Espanya no ens dóna estabilitat ni ens projecta amb confiança cap al futur. Els pocs anys que ho ha fet, ara ja ho sap tothom, era resultat d’un miratge. La novetat, doncs, és que per primera vegada tot fa pensar en la independència com en una oportunitat més que no pas com en una amenaça. Ara bé: les oportunitats no són una rifa que et toca. Cal saber-les aprofitar.