Confiar en nosaltres mateixos
El que fa més interessant el moment actual ésque, com deia el poeta, ara sí que tot està per fer i tot éspossible. Alhora, també és el que el fa més arriscat: potpassar de tot, també allò que no voldríem que passés.Efectivament, el fracàs dels objectius de la reforma del’Estatut és tan evident que, per molt que l’amenaça delTribunal Constitucional sembli que el faci bo per moments, en realitat, la situació és insalvable. El nou Estatut ha deixat Catalunya sense horitzó polític i, en un clima com l’actual, la situació es fa insuportable. Vull dirque si el país funcionés bé, potser les aspiracions nacionals potser no es veurien tan urgents. Però, tal comva tot, el gruix més conscient del país, la gent més valuosa, els lluitadors de sempre i els d’ara, es revoltencontra un procés d’empetitiment del país, de reducció deles oportunitats i de manca de perspectives per a les noves generacions.
La meva opinió és que als partits grans els xiulen lesorelles, però encara no són conscients de per on van elsmoviments de revolta ni de la seva dimensió. Reaccionen de manera clàssica, és a dir, buscant una centralitatporuga que ja no és on ells calculen. No mostren capacitat d’auscultació del país ni intrepidesa en la reacció.Són carcasses massa pesants per a temps de movimentsràpids. A les properes eleccions hi haurà sorpreses. En primer lloc, perquè alguns dels qui eren votants fidels es quedaran a casa. I d’altra, perquè els abstencionistesdesenganyats, amb tota probabilitat, ara trobaran les seves opcions de reacció.
Amb tot, seria un error precipitar-se. L’independentisme té una feina ingent per avançar amb solidesa. Estem escaldats dels moviments reactius i ara necessitemprojecte i continguts. Potser encara no programes polí-tics amb tot detall i totes les expressions, però sí ideesi projectes de país. L’independentisme ha madurat i notornarà a donar xecs en blanc com els que havia demanat algun dels seus dirigents, no fa massa temps. Aquí ja no es fia, i es volen compromisos concrets. La independència ja no és només un esteticisme emocionantper manifestar-se irritat, sinó que comença a ser un horitzó plausible. Ja no estem emprenyats: estem en moviment.
Nous estils de lideratge i d’organització política poden esdevenir fonamentals per a forçar les transformacions que calen. Els catalans no podem descobrir laMediterrània de la política i hem d’assumir que tindremels mateixos problemes que té al política al nostre entorn cultural. Ara bé, per sortir de la ratera actual on s’haficat la política formal, cal algun instrument que en desbloquegi la porta. La meva proposta –allò que n’he dit “l’independentisme generós”– és que res no és menyspreable per avançar endavant. S’agraeixen les plantadesdavant l’Estat espanyol, ni que sigui per defensar un Estatut sense gaire valor. I també sumen els esforços querealment està fent l’independentisme parlamentari perrefer-se de les seves lògiques acomodatícies: cal saludar-ho amb satisfacció. Però sobretot cal una punta dellança que forci tothom a fer un esforç suplementari. Iaquesta pot ser la magnífica aportació de Reagrupament, si fa bé la seva feina.
Reprenc el vers de la cançó de l’Ovidi Montllor: “no ens acontenten molles”. “S’ha acabat el bròquil”, com vaig advertir fa un temps. I, contra la majoria de pronòstics, malgrat les decepcions que semblaven irreparables, aquest país encara no s’ha donat. L‘esdevenidorés obert i la responsabilitat de la seva concreció és totanostra. Ara ja és més una qüestió de confiança en nosaltres mateixos que d’estar pendents de l’adversari. La dignitat nacional, es digui el que es vulgui, no és a mansde cap tribunal espanyol. S’ha acabat el temps dels queno creuen en el país. És l’hora dels que sàpiguen inventar un país sencer.
També podeu llegir l’article (publicat al número 41, el març del 2010) al web de Debat Nacionalista
