El cul-de-sac a què ens ha abocat l’actual Estatut, tancant tota perspectiva de progrés nacional, cada setmana té la seva nova expressió política. En uns casos, amb arguments per abandonar definitivament el fangar, i en d’altres, amb respostes resignades a una situació que hom ja no es veu capaç de transformar. I el més interessant del cas és que aquests dos tipus de reaccions, una de combativa i l’altra derrotada, es donen no pas entre forces polítiques distintes, sinó en un mateix partit. El darrer cas de què he pres nota s’ha produït a ICV, per bé que la seva transcendència hagi estat mínima. Amb quinze dies de diferència, mentre Raül Romeva, l’eurodiputat d’ICV més actiu de la cambra europea, feia explícita la seva conversió sobiranista, Joan Herrera, el flamant candidat a la presidència de la Generalitat de la mateixa formació política, declarava que li agradaria tenir un referent polític espanyol fort per tal de poder créixer electoralment aquí.
EFECTIVAMENT, RAÜL ROMEVA el 18 de febrer publicava un correu al seu blog amb el títol Una Catalunya sobirana i europea? És legítim, és necessari, és progressista. Romeva, que confessava el seu antic federalisme espanyol, feia constar en el seu escrit que “a la resta de l’Estat ningú no creu en la necessitat d’avançar cap a una fórmula federal”. I es demanava: “Quin sentit té, per tant, seguir apostant per una opció que ningú més no creu possible ni necessària?”. Romeva seguia: “Així doncs, ara sóc dels qui ens hem adonat que això no és factible, i a aquestes alçades, ja no sé si és desitjable […]. I, per tant, l’ens a federar, en aquest cas Catalunya, i de manera més àmplia els Països Catalans o l’Euroregió, ho ha de fer mirant cap a Europa amb l’objectiu clar de poder actuar en política europea de manera directa i sense necessitat de passar per intermediaris a escala estatal […]”. Romeva, per bé que en tot l’escrit evitava recórrer a la paraula maleïda, la independència, era prou clar: “La decepció [respecte d’un hipotètic federalisme del PSOE] ha estat tal que ja no hi veig recorregut, en aquesta opció”, i per tant, es decantava per una “desconnexió de l’Estat i una connexió amb Europa”.
PERÒ VET AQUÍ QUE EL DIPUTAT del mateix partit a la cambra espanyola, Joan Herrera, el dia 2 de març en una conferència al Cercle d’Economia, afirmava que trobava a faltar un soci estatal fort per a ICV per tal de créixer electoralment als barris obrers catalans. Segons la premsa, Herrera va dir: “Necessitem un referent d’Estat. En aquests barris [obrers i de l’àrea metropolitana] el circuit comunicatiu es dóna en clau d’Estat, i aquest és un dels problemes que ICV té, ho confesso”. Una altra confessió, doncs, però ara en sentit absolutament contrari a l’anterior. La reflexió d’Herrera és brutal: d’una banda, perquè atribueix la flaquesa electoral de l’esquerra verda als barris obrers i la perifèria barcelonina a la subjugació a un espai comunicatiu espanyol, obviant el fet que ja fa temps que el discurs d’ICV és cada vegada més el propi d’una classe mitjana progre amb (falsa) consciència cosmopolita. Per entendre’ns: que l’obrer desconfiï dels de la bicicleta, té poc a veure amb el seu imaginari polític espanyol, per bé que el tingui. Però, d’altra banda, el que és més gros és que en lloc de proposar un canvi en les condicions comunicatives del país per tal de consolidar-lo nacionalment, Herrera renuncia a la transformació de la realitat i, en un gest profundament reaccionari, opta per acomodar-s’hi. Conclusió del candidat a presidir la nostra nació: ICV, per guanyar a Catalunya, necessita un referent estatal, com el PSC té el PSOE.
NO ESTIC FENT, O NO PRETENC FER, UNA CRÍTICA específica d’ICV. Gestos tan contradictoris com els de Romeva i Herrera els trobaríem en tots i cadascun dels partits catalans actuals. Al PSC, entre els qui reclamen grup propi a Madrid i els qui, com el diputat Francesc Vallès, es troben la mar de còmodes sense tenir-ne; a ERC, entre els qui clamen per agafar la drecera cap a la independència i el diputat Joan Ridao que vol reformar el Tribunal Constitucional; a CiU, entre els que ara demanaran concert econòmic i el diputat Josep Antoni Duran i Lleida, sempre a punt de salvar els governs espanyols en estat de sotsobre. El que vull fer notar, més enllà de cada sigla, és com la manca d’horitzó nacional ja fa temps que trenca pel mig les estratègies polítiques de tots els nostres partits. Herrera i Romeva coincideixen del tot en l’estratègia de l’esquerra verda, però la nació els parteix pel mig. Castells i Vallès coincideixen en el seu projecte socialdemòcrata, però la lleialtat nacional situa l’un als antípodes de l’altre. Puigcercós i Ridao són dos independentistes, sí, però l’estratègia catalana d’un i l’espanyola de l’altra grinyolen. Mas i Duran comparteixen plantejaments liberals, però l’ambició espanyola d’un topa amb l’ambició catalana de l’altre. I aquest és un dels molts drames de la política catalana actual: Espanya ens divideix, però no ja entre uns i altres partits, sinó esquerdant-los tots pels mig. L’eix nacional no posa els uns a una banda i els altres a l’altra, sinó que ara els travessa a tots.
AQUESTA ESQUERDA, ALS PARTITS, els és especialment greu en uns moments que el país comença a reaccionar amb fermesa en contra de la paràlisi nacional a què ens han abocat trenta anys d’autonomisme. De manera que el més previsible és que, en els propers mesos, l’esquerda es vagi obrint més cada dia que passi, distanciant aquells que apostin -electoralment parlant- pels vells equilibris i els que entenguin que els temps estan canviant i vulguin enfilar-se a l’onada de futur. No cal dir que tots els que tenen esquerdes faran els impossibles per desvertebrar qualsevol moviment independentista de fons que pugui obrir més la bretxa i els resti possibilitats. Sentirem acusacions de populisme per part dels qui de la política n’han fet un mal espectacle, i amenaçaran amb els perills d’una futura inestabilitat parlamentària els mateixos que del tripartit n’han fet unes muntanyes russes. Però la veritable inestabilitat de la política catalana, la veritable esquerda que fa trontollar els partits, és la renúncia nacional. El temps en què la pesca electoral era més gran amb la màxima ambigüitat s’ha acabat. Ara és l’hora dels més ambiciosos, dels que ofereixin horitzons clars i dels que garanteixin compromisos arriscats. I el dilema, en tot cas, és entre la inestabilitat dels que arrisquen per anar endavant, o la inestabilitat dels que es resignen a una més gran desafecció.
