Es diu que és en les situacions difícils que es demostren les millors capacitats i les febleses més grans. No n’estic segur, perquè el més difícil de portar i el que realment marca les nostres vides és la regularitat, la rutina de cada dia. L’ordre diari que seguim és el que defineix millor qui som, mentre que els grans moments ens solen agafar amb el pas canviat i ens fan fer un ridícul immerescut. Però és cert que la necessitat d’encarar esdeveniments imponderables sol portar al límit les nostres millors aptituds i posar al descobert algunes de les nostres insuficiències. Per això és interessant fer una petita anàlisi, aquí inevitablement incompleta i precipitada, de com reaccionem els catalans el dia que ens fa una nevada d’aquelles que només veiem cada deu o vint anys. Per fer-ho bé -insisteixo que no és el cas d’aquest article-, a més, caldria poder fer un estudi comparat amb les reaccions d’altres països, parant atenció a les dels polítics, els mitjans de comunicació i la ciutadania.
EN EL CAS DE LA NOSTRA NEVADA, però, s’hi han sumat unes circumstàncies particulars que han acabat polaritzant l’atenció del país durant els dies següents, quan ja no hi havia pràcticament neu, i que han estat el munt d’avaries elèctriques que han deixat sense llum zones considerables i milers de ciutadans. Aquí, la nevada només ha estat el desencadenant, però el problema és previ i té a veure amb la qualitat del servei de les empreses elèctriques i el baix nivell d’inversions que han fet en el manteniment d’una xarxa després del creixement descontrolat que ha fet aquest país el darrer decenni. Aquest és un debat que té a veure tant amb la capacitat controladora dels poders públics sobre les empreses de serveis bàsics com l’electricitat, com amb la situació d’abandonament a què és castigat el nostre país per part d’un Estat que només ens considera convidats d’honor a la delegació d’Hisenda. Les primeres vint-i-quatre hores -posem-ne quaranta-vuit- de servei irregular podien ser comprensibles. Però la situació de dijous, divendres o dissabte, no. Adverteixo, doncs, que el meu comentari exclou els fets derivats de les avaries elèctriques, amb moltes implicacions polítiques sobre la concepció i organització d’un servei públic com és l’elèctric i amb les contradiccions que posa en evidència davant de les resistències populars, que també s’han d’esmentar, a fer les inversions necessàries per evitar mals majors.
ARA BÉ, DESCOMPTAT EL DALTABAIX ELÈCTRIC, hi ha situacions derivades estrictament de la nevada que permeten algunes reflexions particulars sobre la nostra capacitat de reacció. I la primera de totes, segons el meu punt de vista, es pot descriure per la paradoxa entre la poca capacitat previsora o la lentitud de reacció davant l’anunci ferm de nevada, i la impaciència amb què reaccionem vistes les conseqüències. Pel que fa a la imprevisió, cal dir que té poc a veure amb la informació disponible. Possiblement, els més ben informats del país eren els responsables d’emergències del departament d’Interior i, de fet, van ser dels primers afectats fent curt en el càlcul d’allò que podia passar. Tenim l’excusa de la poca experiència en aquest tipus d’inclemències, però les que ens són familiars, com ara les rierades del Maresme, també sempre atrapen algunes desenes de ciutadans que hi perden el vehicle. Sembla que som incapaços de parar a temps, com si fóssim transatlàntics que no es poden frenar de cop. Pensem que som prou llestos per esquivar les advertències, esperem tenir un cop de sort… i quedem atrapats a l’autopista! En canvi, després d’una reacció lenta, tothom es mostra impacient. Llavors, les demandes de suport, les reclamacions als serveis públics que inevitablement es col·lapsen en pocs minuts, són totes intemperants. La gent se sorprèn que no l’atenguin en un servei telefònic al qual es dirigeixen, precipitadament, desenes de milers d’afectats que no suporten constatar que una nevada és una nevada i que, després de la gràcia inicial de les primeres volves, arriba la “terrible” realitat de la paralització de la vida de cada dia. El contrari seria el correcte: reaccionar ràpidament a les advertències, i carregar-nos de paciència davant de les conseqüències.
LA SEGONA QÜESTIÓ A OBSERVAR ÉS la reacció dels mitjans de comunicació. En general, davant d’aquestes situacions els mitjans es consideren cridats a fer un servei públic: mantenir ben informat el ciutadà. I, d’una manera o altra, el fan. Ara bé: en primer lloc, els mitjans solen caure en l’exageració de la magnitud del desastre per dues raons. Una, perquè sobretot informen dels col·lapses i es desinteressen per allò que es resol favorablement. Dues, perquè sembla que com més dramàtica sigui la descripció de la situació, més es justifica la seva missió gairebé heroica de servei públic. En segon lloc, els mitjans solen caure en la temptació de destacar els “testimonis reals”, prenent-los com a informació objectiva. En realitat, el que fan és sumar opinions esbiaixades i subjectivitats alterades -a vegades, alterades per la mateixa presència de la càmera o el micro-, que en cap cas poden considerar-se informació i que només dibuixen la “geografia de l’emprenyament” col·lectiu. En canvi, i en tercer lloc, hom troba a faltar veritable informació, i en aquest punt cada mitjà posa en evidència la seva capacitat per obtenir-la.
FINALMENT, HI HA LA MALA EDUCACIÓ cívico-política que, com criatures malcriades, porta els ciutadans a exigir respostes immediates de protecció impossibles d’oferir. L’administració pública, que paguem entre tots, no pot tenir prevista tota la maquinària necessària per respondre a tota mena d’imponderables -que per això se’n diu així- sense haver d’afrontar uns costos absolutament inacceptables per al mateix contribuent. Aquesta mala educació cívico-política té a veure, molt en particular, amb els missatges sobreprotectors i condescendents dels polítics que ens riuen les rebequeries per por de perdre vots. És que té cap sentit que el conseller Joan Saura demani disculpes pels conductors atrapats a l’autopista? Ho podia haver evitat? Vol dir que va ser negligent en aquesta qüestió? Perquè, si va ser negligent, cal que dimiteixi i no que demani perdó. I si va ser un imponderable, en part resultat de la irresponsabilitat personal de cadascú, llavors no cal que s’excusi i que ho aprofiti que exigir-nos actituds individuals més responsables. Política és pedagogia, recordava Josep Pallach. I, davant els imponderables, també es pot distingir quins són els bons i els mals pedagogs, i quins han estat bons o mals deixebles.
