Independència de criteri

  • Sembla paradoxal, per no dir ridícul, que un govern que -fent de la necessitat virtut- va començar proclamant que basaria tota la seva força en els fets i no en les paraules, o en una pluja fina que no volia grans declaracions de principis, sinó feina discreta però eficaç, acabi els seus dies considerant que no s’ha sabut explicar prou bé. O, encara, anant una mica més lluny, que plori la manca de “complicitat” dels mitjans de comunicació amb el govern. Què es pensaven? Des del primer dia, tothom a qui el partidisme no entelava la mirada va entendre que l’aversió declarada a les paraules i als grans objectius d’aquest segon govern de coalició era la conseqüència lògica de la voluntat d’evitar la controvèrsia interna que tant de mal havia fet al primer tripartit. Però l’error va ser pensar que la solució per tornar a governar amb una coalició de tres partits amb tres polítiques irreconciliables en els principis i els horitzons que defensaven era evitar les paraules que ho poguessin delatar. En bona part és cert que el segon govern tripartit ha fet més feina de la que s’ha sabut, però no és que no l’hagi sabut explicar, sinó que no n’ha pogut donar compte per evitar transmetre la impressió d’encara més desacord i desgavell.

TOTES LES DADES DISPONIBLES APUNTEN en aquesta direcció. Mig país no sap ni qui governa, segons el CEO. I la majoria es pensa que la MAT no es construeix o que el Quart Cinturó està aturat. O quan el govern ha parlat unànimement, s’ha entès que era una veu forçada, com la recent posició contrària a la construcció del dipòsit temporal de residus nuclears a Ascó. La discrepància s’ha produït a l’engròs i a la menuda, el darrer exemple de la qual ha estat la reacció davant la decisió de no anul·lar el judici que va portar a l’assassinat del president Lluís Companys: s’ha passat de la satisfacció sense reserves del president Montilla -i estranyament de Saura- a la indignació d’ERC. Siguem clars: no és que el país no tingui cultura de govern de coalició i no n’hagi entès el funcionament: qui no ha entès què era una coalició ha estat el mateix govern, o si més no, els partits que el conformaven. Tres partits, tres polítiques i un gran silenci sobre el país que havien de construir que només es trencava per posar de manifest, i de manera escandalosa, els desacords de fons. No han mancat els fets, no. Ni els ruixadets finíssims, no. El que passa és que han estat contradictoris, han anat en direccions diferents i, per postres, uns s’han dedicat a humitejar allò que els altres havien posat a assecar.

PER AIXÒ, ARA QUE NO VINGUIN A DIR que la culpa és dels intermediaris per no explicar allò que ells callaven. Que no demanin més complicitat amb no se sap quina part del govern. Primer, perquè el cert és que serà difícil trobar mai més un govern amb tantes i tan bones connexions amb la professió periodística. I no ho dic tant per les proximitats ideològiques d’allò que se’n diuen “les esquerres” amb la majoria dels professionals de la informació i els professionals de l’opinió -que també-, sinó per un acord encara més bàsic entre l’ordre empresarial periodístic i l’ordre polític autonòmic. Als mitjans de comunicació catalans -i no diguem els espanyols-, les posicions nacionalment compromeses han estat escasses, si no marginals i tot, i els han incomodat. És el nacionalisme qui mai no ha coincidit amb els interessos dels grans mitjans de comunicació ni amb l’afinitat dels seus directius, ni ha comptat mai amb la simpatia de les grans institucions de difusió de pensament i ideologia. L’arraconament del nacionalisme ha estat tan potent que avui dia ja no queda gairebé ningú que ho reivindiqui, ni a l’òrbita de CiU.

EN SEGON LLOC, NO ÉS DECENT DEMANAR complicitats quan, precisament, el gran problema que encara arrosseguem al nostre país és el de l’excessiva promiscuïtat entre mitjans de comunicació i poder polític. Hi ha dependències estructurals difícils de resoldre i que tenen a veure tant amb la legislació vigent que atorga un notable poder als governs, amb la temptació d’exercir controls ideològics a l’hora de regular els espais de comunicació -vegeu la descaradura amb què ho administra el govern del PSOE espanyol-, com pel model de subvencions i ajuts poc o molt transparents que expliquen bé determinades docilitats i silencis clamorosos. Però sobretot hi ha una cultura de relació entre periodisme i poder construïda sobre vells malentesos i, precisament, velles complicitats nascudes els darrers anys de la dictadura i sobretot de la Transició, quan es demanava al periodisme un compromís polític explícit i que no acabem de superar. I, com s’ha posat aquestes setmanes de manifest, tots els intents per despartiditzar els mitjans de comunicació públics, van començar malament i han acabat pitjor, tornant als perfils lleials als partits i ignorant els que podien assenyalar criteris independents.

NO TINC CAP MENA DE DUBTE sobre el fet que, contràriament al que ara es reclama, la credibilitat dels polítics queda disminuïda precisament per la sospita de massa complicitats i per l’evidència de massa animadversions amb els mitjans i no pas per l’excés de criteris informatius independents. La facilitat amb què es manipula i es deixa manipular el sistema informatiu -com he pogut comprovar recentment i de ben a prop- mostra la feblesa de tot plegat i assenyala clarament l’origen del descrèdit polític. Que polítics i okupes hagin quedat situats en el darrer lloc de l’enquesta del CIS del mes de març, amb un 2,85 i un 2,45 respectivament, és veritablement un desastre per a la democràcia alhora que és absolutament ofensiu per als polítics. Certament, els mitjans de comunicació, els qui ens dediquem a l’opinió, hem de fer el nostre exercici d’autocrítica per dilucidar quin grau de responsabilitat tenim en la fabricació d’aquest descrèdit que, a més d’injust, és democràticament perillós. Però en cap cas la conclusió pot ser la de buscar més complicitats, sinó tot al contrari: menys lligams, ni a favor ni en contra. Del que es tracta és de garantir més independència informativa i de criteri, d’acostar-nos més a la veritat dels fets, tenir un respecte escrupolós per les persones i ser capaços de fer un judici sever dels abusos concrets, sense generalitzacions fàcils.

UN GOVERN NECESSITA MOLTS FETS, necessita grans paraules, però una sola ànima. I uns mitjans com més independents millor. I de tot plegat, certament, anem escassos.

 

També podeu llegir l’article al web del diari Avui