- Ja sabem que si un gos mossega un home no és notícia. Però si un home mossega un gos obrirà un telenotícies en el qual el portaveu de l’associació protectora d’animals anunciarà indignat que s’ha posat una demanda judicial contra l’home i on s’entrevistarà primer un veí de l’amo del gos assegurant que es tracta d’una bèstia molt estimada i, després, un testimoni visual de l’agressió que, amb cara d’esgarrifança, dirà que cada dia fa més por portar el gos a passejar. D’acord: la lògica informativa s’alimenta de l’excepció, de la sorpresa i de l’inesperat i no pas de la rutina, de la normalitat o del previsible. I si pot -també es pot entendre-, el periodista encara exagera, per mor de la brevetat o de l’estil narratiu. Ara bé, el que ja no sé si també hauria de ser propi d’aquesta regla de joc informativa és que, per completar la notícia, es vulgui convertir la raresa en una expressió d’una normalitat que, paradoxalment, acabaria sent tota ella excepcional.
M’EXPLICO. POSEM QUE QUARANTA ESTUDIANTS universitaris ideològicament il·luminats, convocats d’entre els 225.000 de totes les universitats catalanes, participen en l’heroïcitat de boicotejar un acte atemptant contra la lliure expressió d’uns tercers. ¿Cal pensar que aquest 0,0178 per cent d’universitaris és l’equivalent a l’home que mossega el gos, és a dir, que són una raresa i que per això mateix són notícia? O, al contrari, ¿ens hem d’interrogar com a societat sobre si no hem educat tota una generació de joves intolerants i amb poca cultura democràtica, de la qual aquesta ínfima part d’individus és una expressió clara? O bé, posem que un parell d’adolescents fan una bretolada i que la víctima escollida, en lloc d’acabar amb el braç trencat, tràgicament hi perd la vida. ¿Cal pensar que aquests dos individus, a part de la mala fortuna, mostren un grau d’irresponsabilitat desmesurat per a un grup d’edat tot ell una mica desbocat per naturalesa? O, més que no pas tractar-se de dos ximples ¿hem de creure que aquests individus són el símptoma de per on va l’itinerari vital dels altres 470.000 adolescents catalans d’entre 11 i 17 anys i, esclar, l’anunci de quin serà el destí penal del prop d’un milió de pares implicats en la seva (mala) educació?
ENCARA UN DARRER EXEMPLE. Preneu el cas, si voleu, de la mare que va pegar a una mestra i que ha estat jutjada aquests dies i condemnada per agressió a l’autoritat. ¿Es tracta d’una dona la conducta de la qual es pot entendre -no justificar- en el marc de la seva trajectòria biogràfica social i personal, o per un desequilibri que es podria etiquetar psiquiàtricament? O, alternativament, ¿potser hauríem de convocar tots els mestres a fer un minut de silenci davant de totes les escoles catalanes per tal de denunciar la creixent violència parental de la qual aquesta dona només és el cas que ha sortit a la llum pública però que alerta d’allò que passa cada dia cent vegades i, pitjor, d’allò que, si no hi posem remei aviat, acabarà sent el nostre pa de cada dia en les relacions entre pares i mestres? La qüestió, doncs, és clara: ¿quan una excepció és només això, un cas aïllat i rar, i quan és el símptoma d’una situació general? ¿Per què com més violenta, o tràgica, o desgraciada, és una notícia, més tendim a considerar-la expressió d’una maldat o desordre general, i en canvi, no fem el mateix amb les bones notícies, considerant-les una manifestació d’un món que, malgrat tot, és dominat per l’ordre i la bondat?
M’INTERESSA DESTACAR, AMB AQUESTA REFLEXIÓ, la lògica d’un procés que es fa en un doble cop d’efecte. Primer, es converteix el que és extraordinari en allò que és informativament rellevant. Amb aquest gest, la normalitat queda silenciada. Les desenes de milers d’estudiants universitaris respectuosos amb la llibertat d’expressió i de profundes conviccions democràtiques desapareixen. Els quatre o cinc centenars de milers d’adolescents que sobreviuen com poden a la seva necessària crisi d’identitat personal i assumeixen el conflicte per superar-la són ignorats. Els milions de pares que porten els fills cada dia a l’escola i que solen triar els mestres com a tutors de confiança per plantejar els seus dubtes familiars són oblidats. Doncs bé: quan ja s’ha ignorat la normalitat, quan se l’ha fet invisible, llavors, en un segon gest, es pren l’extraordinari com a símptoma d’allò que s’ha amagat, i es posa la realitat ordinària sota la sospita de ser tota ella excepcional.
ÉS SABUT QUE HI HA UNA LÒGICA de la descoberta d’allò que resta amagat a l’observació directa que Carlo Ginzburg va teoritzar de manera brillant en un famós article sobre les pistes i que va anomenarepistemologia indiciària. Umberto Eco la va il·lustrar a l’inici de la seva famosa novel·la El nom de la rosa, quan fra Guillem de Baskerville és capaç de descriure el cavall de l’abat sense haver-lo vist mai, només a través de pistes indirectes. Parlem del mètode en vies d’extinció dels mecànics que encara descobreixen l’avaria del motor escoltant-ne el soroll i sense haver-hi de connectar l’ordinador que ara ja dóna el codi de la peça que cal canviar. I estem parlant del mètode en desús progressiu i que fins fa pocs anys era l’únic utilitzat pels metges de capçalera, que a falta de les analítiques d’ara utilitzaven allò que se’n deia ull clínic. Però, esclar, un senyal, una pista, no es converteix automàticament en un símptoma. Un petit dolor no és encara una malaltia, si no s’és un hipocondríac. I una mala notícia, per bé que pot ser l’indici d’alguna cosa de més abast i significació, no ho és necessàriament. En canvi, la temptació de convertir totes les males notícies en malalties socials, sí que és un símptoma d’una societat informativament i socialment hipocondríaca.
DE CAP MANERA NO INSINUO QUE ES TRACTI de manipulacions voluntàries i malintencionades de la informació. Rebutjo per principi les visions conspiratives de la realitat que, com la culpabilitat penal, si no es demostren amb proves convincents no es poden donar per bones. Els mitjans de comunicació no són els culpables principals d’aquesta neurosi informativa, ni tan sols els grans beneficiats. Els hipocondríacs, precisament, fan poc cas dels metges, abusen de les medicines i alimenten la seva obsessió amb fonts alternatives de mala informació. I el drama d’una societat informativament hipocondríaca és que abandona la sobrietat d’una bona informació, s’intoxica de notícies escombraria i s’atipa amb tot allò que excita la seva inestabilitat emocional. El bon periodisme té la responsabilitat de no alimentar aquesta neurosi social actual.