Que la via cap a la independència de Catalunya no és un camí planer, ho pot saber fins i tot el més il·luminat dels independentistes. Fins fa quatre dies, no s’havia pogut anar gaire més enllà de reclamar-la amb la boca petita i demanant excuses. I ara som tot just davant els primers passos, temptejant itineraris. Cal dibuixar-ne el contingut amb la màxima intel·ligència i serenitat, fugint de simplismes demagògics i d’entusiasmes fàcils que podrien portar a una nova frustració nacional. De manera que ser conscients de l’enorme ambició que exigeix el projecte independentista i de la seva gran dificultat, és el que ens ha de permetre destriar les propostes serioses de les frívoles invitacions a l’aventura. L’horitzó polític de la independència no admet dreceres ni improvisacions.
ARA BÉ, SISPLAU, QUE NO EM DIGUIN que la independència és un objectiu massa ambiciós i després me’l contraposin, resignadament, al del federalisme, o a la consecució d’un concert econòmic o a la celebració d’un referèndum vinculant per la independència. Insistir, a aquestes altures de la pel·lícula, en una solució federal que cap espanyol no vol i gairebé cap català no entén, això sí que es fer volar coloms, llevat que es tracti d’una aixecada de camisa en tota regla. O bé, anunciar que la reclamació del concert econòmic és l’única resposta que es té al fiasco d’un Estatut que ja va néixer ferit de mort, és una proposta que desafia el més elemental sentit comú polític. Si l’Espanya de les autonomies no ha paït un Estatut tan ribotejat com l’actual, si les finances de l’Estat no han pogut assumir els imperatius d’aquesta llei orgànica espanyola i s’ha acabat acceptant un finançament en el més pur estil del “peix al cove” que no resol l’espoli fiscal de fons, ¿algú em pot dir què ha canviat -que encara no sapiguem el comú dels catalans- per imaginar que s’acceptarà el concert? I, per acabar, si ni el tenaç i incombustible lehendakari Juan José Ibarretxe -la determinació política del qual no té comparació amb cap polític català conegut fins ara-, des de la presidència del país i amb majoria al Parlament, no va aconseguir portar a terme la seva consulta, ¿a qui se li acut pensar que el camí de la independència pot començar amb un referèndum condemnat al doble fracàs de no poder-se realitzar i, en l’improbable cas de fer-se, de perdre’l?
A TOTES AQUESTES PROPOSTES POLÍTIQUES, amb molta més raó que a la de la independència, sí que se’ls pot aplicar la qualificació d’irrealitzables. Els que les defensen, si és que ho fan amb sinceritat, és que són uns veritables bufanúvols. La primera, per vague i mancada de tot consens popular. Si fos cert, com diu el nostre president, que la majoria de catalans és federalista, seríem davant d’un sorprenent nou cas de malalt imaginari col·lectiu, aquell que va descobrir que parlava en prosa sense saber-ho, i que ara mostraria uns catalans federalistes però que no saben ni en què consisteix. I el mateix podem dir de la proposta de concert econòmic o de referèndum. En tots els casos, seguim posant inútilment i resignadament el nostre destí en les mans -o en les lleis, o en la voluntat, o en el caprici- dels altres. I és absurd esperar que la solució pugui venir, precisament, de qui és el nostre principal problema.
TAMPOC NO EM SEMBLA GENS RAONABLE -ni gens honest- que a l’hora de posar entrebancs als qui defensem la màxima ambició nacional a què hauríem d’aspirar els catalans, se’ns vulgui carregar amb la responsabilitat d’una hipotètica ruptura social. Aquest ja ha estat el gran argument del socialisme català per justificar la seva submissió, tantes vegades covarda des d’un punt de vista nacional, als interessos del PSOE. Que n’estan de malaguanyats els vint-i-cinc diputats socialistes catalans que havien de garantir els interessos del país! I també aquesta va ser la gran responsabilitat que el president Jordi Pujol sempre va assumir com a pròpia i que va servir per justificar, no sé si sempre prou justificadament, moltes tebiors nacionals. La novetat és que ara, aquest argument de la fractura social per frenar l’independentisme l’utilitzi Artur Mas. Si fos cert que trenta anys d’acció política de govern i oposició dins de l’estricte marc constitucional i autonòmic no han estat suficients per vertebrar amb solidesa la societat catalana, no seria més raonable pensar que és aquest marc el que és impotent per cohesionar el país? Per què no podem imaginar que és un procés d’emancipació nacional el lloc en el qual ens acabaríem trobant tots? L’entrevista a Justo Molinero que publicava aquesta setmana l’AVUI, favorable a les consultes per la independència, era prou simptomàtica de les virtuts d’un procés que ha començat a fer-se visible gràcies a aquesta iniciativa. I el cas de Justo Molinero només és el darrer de tota una sèrie de persones que l’han precedit fa temps. ¿Hem parat prou atenció, per exemple, al recent llibre de Lluís Cabrera, català nascut a Jaén, fundador del Taller de Músics, titulat de manera tan intel·ligentment provocadora Catalunya serà impura o no serà? Clar i català: és el model autonòmic el que consagra el perill de divisió social com a amenaça retòrica pel salvaguardar la unitat d’Espanya. I són els que s’escuden en els perills de disgregació, mantenint artificiosament la idea d’un país dividit en dues comunitats, els que ens separen en benefici propi. En canvi, és el projecte independentista el que invita tothom a participar en igualtat de condicions a construir aquesta Catalunya impura però lliure i emancipada.
UNA ALTRA COSA MOLT DIFERENT és que, amb el pretext d’una fractura social, el que s’estigui protegint siguin els interessos de les corporacions -organitzacions i empreses- catalanes que són “espanyolodepenents” i que veurien trontollar els seus privilegis tan ben assentats en la dependència de Catalunya. No és difícil d’imaginar de quins sectors sortiran els més grans entrebancs a la voluntat d’independència dels catalans, de quines empreses, de quins grups de professionals, de quins partits, i a fe de déu que no serà d’aquest col·lectiu imaginat d’antics immigrants que s’ha fet servir de pantalla per justificar un espoli econòmic i cultural en tota regla del qual, en tot cas, si existís com a grup social diferenciat, seria la principal víctima objectiva.
EL CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA no assenyala, certament, un destí fàcil d’aconseguir. Però entre totes les alternatives, aquesta és l’única que depèn exclusivament de nosaltres. Per això, és l’única alternativa a la qual ens podem comprometre sense enredar ningú. Les consultes de diumenge vinent 25 d’abril ens hi deixaran una mica més a prop.
