El somriure lliure (Sílvia Cóppulo)

Sílvia Cóppulo, al bloc ‘Els secrets d’El Secret‘:

Vint anys després, s’ha fet jove: és extraordinari. Li he llegit ‘El camí de la independència’ (Ed. La Campana), proposta positiva i propositiva on no hi caben friquis, nostàlgics, radicals, tòxics, contrasistema, revoltadors malcriats, antiespanyolistes i cridaners. Que bé, penso.

Assegura que és l’única sortida davant del desastre que el Constitucional està fent amb l’estatut. Atzucac, en diu ell. I em transporta a aquells primers anys de l’AVUI, on els atzucacs t’enfonsaven a cada plana.

Prendre la iniciativa, mentalitat inclusiva, res de purisme ni de nostàlgia de l’excepcionalitat, i ni parlar-ne de rebre subvencions! Bona educació patriòtica, pensament clar, noves tecnologies de la informació i la comunicació… I ser molt generosos, afegeix.

Està segur que està construint el futur per a les noves generacions. Convençut i feliç.

He de construir un diàleg viu a “El Secret”. Així és que busco possibles punts febles del “Camí per a la independència”. Està avisat del meu paper d’advocat del diable.

Que no hi ha mapa ni full de ruta. Que no s’expliciten els estadis, no hi ha dades econòmiques, ni socials, ni polítiques clares, al cap i la fi. Res d’això.

Ni ho pretenia, em respondrà. I no s’hi immuta. Pensar el país que volem i com el farem. I tornarà a argumentar que ja n’hi ha prou de l’anar tirant o del Virgencita que me quede como estoy (sic). Riu.

Era a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu, quan semblava que per exposar el prou a Espanya calia afegir-hi tones de sapiència i sobretot molta gravetat.

Llavors pronunciava amb atenció i fort control emocional cada síl·laba. Cap fonema fora de lloc. Tot gairebé reverencial. El discurs, això sí, ara i adés, sempre ben enfilat i valent. Argumentacions. Elements de sociologia, de política i d’història. I un fort compromís personal i intel·lectual, que manté.

En la memòria del meu disc dur, la imatge és antiga, es mou a càmera lenta, vehement i rígida. Calia, potser, quan el discurs independentista era un crit.

Vint anys després, s’ha fet jove: és extraordinari. Mira als ulls i està content.

Aquest divendres l’home vesteix un somriure ample, que duu posat de fa temps. Em pregunto íntimament pel seu procés personal. És evident que l’ha fet bé.

L’imagino a la Universitat tots aquests anys, el fenomen del seu èxit editorial parlant de desconcert i educació, que ha tornat a ser avi jove, la salut que de vegades espanta, les il·lusions, la decepció d’algun amic i les estades a l’estranger.

Diuen que la felicitat és un estat d’ànim.

Avui he vist Cardús o el somriure lliure. I l’he envejat.

Les consultes, el 25.

Sílvia Cóppulo