Des del punt de vista estrictament econòmic, Espanya no és Grècia. I Catalunya encara menys, sigui dit de passada. En aquest sentit, qualsevol ambigüitat que tingui el propòsit de contaminar l’economia espanyola comparant la seva situació amb el daltabaix dels grecs, o juga volgudament i interessada a fer trontollar –encara més– aquesta feble economia meridional, o contribueix sense consciència i irresponsablement a afavorir els especuladors que en volen treure partit. El problema de l’economia grega és extrem i els indicadors són esfereïdors. Però el que fa la situació encara més greu és que la crisi hagués estat emmascarada pels seus anteriors dirigents fins a l’arribada de l’actual govern i, per tant, que segueixi generant una gran desconfiança respecte de la gravetat real dels fets i la capacitat per encarar-los. Així doncs, el cas de Grècia no es limita al d’una crisi econòmica gravíssima que la Unió Europea ha de pal·liar per tal que no llasti encara més la lenta recuperació general, sinó que el problema veritablement de fons ha estat un altre, i previ: el d’uns governants que han estat mentint al poble durant anys.
A ningú no hauria d’estranyar, per tant, que ara el poble grec reaccioni de manera violenta. No pas perquè tingui raó en els seus arguments més demagògics en contra de les mesures de xoc que cal aplicar, que no en té. Les doloroses restriccions econòmiques són absolutament imprescindibles per refer el país, i encara bo que poden recórrer a la protecció d’Europa i de l’FMI. En aquest sentit, les protestes gregues fan pensar en un pacient que amb una gangrena a la cama es resistís a l’amputació de l’extremitat amb l’argument que no ha estat el responsable voluntari del mal. L’amputació, en aquest cas, no seria pas un càstig sinó un remei radical per salvar-li la vida, fins i tot en el cas que el cirurgià s’hi fes ric. No: la reacció extrema del poble grec no s’explica només pels arguments simples que s’esgrimeixen al carrer, sinó per la irritació pròpia d’una ciutadania que ha estat escandalosament i llargament enganyada. I no tan sols amagant-li la crua realitat, sinó que li havien estat emmascarant el drama amb un populisme insensat, amb mesures paternalistes, embogits en una fugida desesperada cap al precipici. Fa poques setmanes, un dels millors experts mundials en l’anàlisi de les telenovel·les –les dites soap operas–, el professor escocès Hugh O’Donnell, ens explicava a la UAB com per a determinades franges de població, aquest gènere era l’únic que indirectament els aproximava, ni que fos a través de ficció, a la realitat social més actual i als seus debats. I explicava també –ara em sembla veure-hi un sentit nou– en la seva anàlisi que Grècia era l’únic país d’Europa que, sorprenentment, havia deixat de produir-ne, de telenovel·les. ¿Potser la mentida sobre la que vivia el país era tan gran que ni tan sols es podia permetre que la ficció d’un serial descobrís l’engany?
El meu interès ara mateix, però, no és aprofundir en la qüestió grega, de la que no sóc expert. Prou que m’agradaria saber quin ha estat el paper dels mitjans de comunicació durant tots aquests darrers anys, i fins a quin punt havien advertit de l’engany o n’han estat còmplices. I seria interessant conèixer quin ha estat el paper de la intel·lectualitat i el dels experts universitaris. Per no dir quin grau de responsabilitat tenen en l’engany empresaris, sindicats i, no cal dir-ho, el sector financer. El que realment vull assenyalar és que el que fa veritablement tràgica la situació grega és la de l’engany al poble. I que si alguna cosa pot contaminar la resta de països de l’Europa meridional, és la poca confiança en la credibilitat dels seus dirigents, també capaços d’enganyar el poble. De manera que si alguna cosa acosta Espanya a Grècia, és precisament aquesta: uns dirigents que intenten salvar-se a través de la mentida. I si no, ¿com cal entendre que aquesta mateixa setmana, en plena enfonsada borsària i amb tots els senyals d’alarma encesos sobre el futur de l’economia espanyola, quan hi ha unanimitat a dir que el govern espanyol no ha pres encara cap mesura seriosa anticrisi, el president Zapatero sigui capaç de declarar solemnement que no calen més mesures contra el dèficit perquè s’està sortint de la crisi?
La reflexió també és aplicable a l’actual situació catalana. Efectivament, d’allò de què voldria advertir és de les greus conseqüències que tindria que els nostres governants caiguessin en la temptació d’enganyar-nos respecte dels possibles horitzons del nostre futur nacional després de la sentència del Constitucional. Davant de la crisi estatutària i constitucional en què ens trobem, és necessari que els qui es veuen amb el coratge de liderar aquest país no es refugiïn en falses promeses de compliment impossible o que insisteixin en camins perduts fa temps o que mai no han existit. La gens dissimulada esperança de PSC, CiU i ICV per tal que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut es retardi fins després de les eleccions “per no interferir-hi” ja ha estat un mal senyal. Després, el fet de crear la falsa expectativa, a la desesperada, pressionant per terra, mar i aire, sobre la possibilitat que el Tribunal s’inhibeixi d’una sentència el sentit de la qual està cantat, tampoc no sembla el millor camí per acostar-nos amb realisme al previsible final d’aquest conflicte. I tampoc no tranquil·litza el fet que no s’albiri quina pot ser la resposta política dels partits que assumeixi, amb totes les seves conseqüències, el greu retrocés que comportarà en l’autogovern respecte de l’aconseguit amb l’Estatut de 1979.
He començat dient que des d’un estricte punt de vista econòmic, Grècia no és Espanya. En canvi, des d’una perspectiva política, la diferència ja no és tan clara: a Espanya, govern i oposició segueixen mostrant una extrema dificultat per dir la veritat quan aquesta topa amb els seus interessos electorals. Ara bé: el gran desafiament que tenen davant els dirigents polítics catalans és el de dir-nos tota la veritat sobre les conseqüències de la més que probable sentència del Tribunal Constitucional. La temptació d’oferir una falsa sortida enganyant el poble podria tenir unes conseqüències tan greus com les que han portat el poble grec a sortir al carrer. I haurien de tenir molt clar que el gran perill no és que es trenqui Espanya, sinó que es vulgui enganyar el poble per evitar-ho.
