“Després de trenta anys d’Estat de les Autonomies, pot haver-hi qui trobi natural el clima en què vivim, com els que vivint habitualment en una atmosfera viciada no enyoren l’aire pur. Però n’hi ha prou de treure el nas a fora per adonar-nos com a Espanya estem privats de llibertat i de respecte”. En aquesta afirmació de dramàtica actualitat, substituïu-hi “trenta anys d’Estat de les Autonomies” per “vint anys de dictadura”, i tindreu una de les frases del pamflet que va escriure Jordi Pujol el 1960 amb el títol Us presentem el general Franco, i que va acabar amb els anomenats Fets del Palau, el cinquantenari dels quals s’ha celebrat aquesta setmana.
JOAN B. CULLA, EN LA SEVA INTERVENCIÓ setmanal a la tertúlia amb Manel Fuentes a Catalunya Ràdio, precisament aquest 19 de maig, va explicar amb el seu magisteri habitual que els Fets del Palau significaren la sortida a la llum pública d’un “nou catalanisme” que s’havia anat covant al llarg dels anys cinquanta. Com a desencadenant d’aquest nou moviment, extraordinàriament minoritari d’altra banda -Jordi Pujol, a les seves memòries, i arran de la seva detenció, escriu: “En la meva lluita estava molt sol”-, Culla assenyala tant la descoberta de la misèria social i econòmica dels sectors populars per part d’aquells joves catòlics -és a dir, la consciència social-, com la constatació que, amb la Guerra Civil, “allò que havien guanyat com a catòlics, ho havien perdut com a catalans” -la consciència patriòtica.
Amb l’afer Galinsoga, la campanya contra el director de La Vanguardia que va acabar destituït, i els Fets del Palau, doncs, s’iniciava un procés liderat per Jordi Pujol que just vint anys després el duria a presidir el govern de la Generalitat durant els següents vint-i-tres anys. Certament, l’any 1960, en plena dictadura, el combat de Jordi Pujol havia de semblar no tan sols temerari, sinó condemnat al fracàs, per allò que escrivia al seu pamflet: que la gent s’havia acostumat a l’aire viciat de la dictadura. I, no cal dir-ho, calia ser un visionari -com sembla que ho fou Jaume Vicens i Vives, ja molt malalt, en valorar la importància de la detenció de Pujol- per creure que tot allò portaria l’ara expresident a exercir el gran paper que ha tingut en el destí de Catalunya.
DONCS BÉ: TAL COM SUGGEREIXO A L’INICI d’aquest article, crec que és pertinent establir una comparació entre aquell moment històric i les circumstàncies actuals del nostre país. Perquè, des del meu punt de vista, ara tornem a ser davant d’un moviment incipient de voluntat de canvi que, per bé que encara minoritari, indica un nou horitzó de llibertat per a Catalunya: la seva independència política. Els punts de partida no serien pas gaire diferents dels d’aquells que explica Culla. D’una banda, hi ha la constatació que la Constitució de 1978, per bé que ens va dur la democràcia, s’ha convertit en una presó a l’hora de satisfer les aspiracions nacionals dels catalans. Jo mateix he escrit, en referència a l’aniquilació de la nostra voluntat nacional: “Allò que la dictadura no va aconseguir amb els seus crims en quaranta anys, ho podria fer possible la democràcia espanyola en quaranta anys més”. D’altra banda, tenim l’evidència d’unes circumstàncies econòmiques que depauperen el nostre país de manera terriblement injusta i sense perspectiva de poder remeiar-ho. Tots els indicadors mostren que Espanya està disposada a matar la seva gallina dels ous d’or. Així doncs, la constatació que el nostre país, per tenir un horitzó de progrés social i econòmic raonable, no pot seguir sotmès a la sagnia actual estableix l’altra base del desvetllament polític de què parlo.
COM FA CINQUANTA ANYS, DONCS, hi ha una nova generació -amb la mateixa edat dels que llavors es van revoltar- disposada a passar a l’acció. Aquesta generació ja no en té prou de “repensar” el país, no tan sols perquè ja som el país més repensat del món, sinó perquè a aquestes alçades tornar-lo a pensar esdevé sovint un exercici de dilació en la presa de les decisions necessàries i urgents. Ara bé, les diferències a favor del moment actual són notòries. En primer lloc, el marc democràtic ens estalvia d’acabar a la presó, i no és poca cosa. La independència ja no fa por. En segon lloc, trenta anys de Generalitat han acabat creant unes expectatives nacionals a les quals difícilment voldrem renunciar i que posen en evidència permanent la insuficiència del model actual. I, en tercer lloc, si Pujol es trobava molt sol en aquells anys seixanta, ara l’independentisme, només havent mogut el dit petit, i segons la darrera enquesta d’un diari tan poc sospitós d’esbiaixaments secessionistes com La Vanguardia, ja té un 37 per cent de suport popular.
EN CONTRA, L’ACTUAL MOMENT DE DESVETLLAMENT nacional té la mancança d’un lideratge sòlid. Probablement no és hora d’esperar líders forts, sinó que caldrà comptar amb altres formes de guiatge més horitzontals. Però darrere de tot desvetllament profund hi ha persones sòlides, i aquestes persones hi són i aviat les anirem coneixent. Tampoc no hi ha, a hores d’ara, una traducció estrictament política de tota aquesta expectativa de canvi, i sembla que hi ha qui s’impacienta. ¿Cal recordar que dels Fets del Palau a la creació de CDC, el 1974, van passar catorze anys i que d’aquesta creació a les primeres eleccions van passar sis anys més? Amb tot, els temps de la política s’han accelerat, i tinc la certesa que no caldrà esperar vint anys per veure la consolidació política del projecte independentista. A més, de la mateixa manera que el catalanisme va acabar desbordant els límits de CDC i Jordi Pujol, l’independentisme també es canalitzarà a través de les diverses opcions polítiques actuals o futures. Aviat veurem emergir l’independentisme socialista al PSC, es reforçarà l’independentisme a CiU i ICV i veurem la reformulació estratègica d’ERC, els qui sempre se n’han dit. A més, disposarem d’una plataforma electoral on segur que hi haurà Reagrupament i tothom qui vulgui contribuir a empènyer tota la resta de partits cap allò que és primer i principal.
TANMATEIX, EM DEMANO SI A LA VISTA dels Fets del Palau i de tot el que van significar per al futur del país, no hauríem d’esperar dels seus mateixos protagonistes i de tot aquell catalanisme polític que en va derivar -i que durant molts anys hem anomenat nacionalisme- una més gran contribució al gran pas que el país ha de fer els propers anys. ¿Els podem tornar a demanar la mateixa lucidesa, coratge i risc de fa cinquanta anys pe’r fer el nou pas que la nostra llibertat i respecte nacionals exigeixen? No vull pas creure que s’han acostumat a l’aire viciat de l’autonomisme…
