La manifestació del dissabte 10 de juliol és un fet polític de significació complexa, empobrit per les interpretacions interessades a favor propi. ¿Quina conjunció de forces ens va portar, a aquella gentada, a coincidir a Barcelona el captard xafogós d’un dissabte de juliol? ¿Quina mena de consciència política es va activar, en temps de suposada desafecció, per mobilitzar aquella estesa de ciutadans? De fet, moltes i molt diverses raons, i fins i tot contradictòries entre elles. Ni la predominança d’una determinada iconografia i uns crits perfectament identificables, per bé que no va ser casual ni insignificant, no ens permet inventar una falsa homogeneïtat d’intencions i de sentiments. La sentimentalitat política no té uns cànons simples i l’argumentari racional dels assistents donaria per fer un tractat sobre la diversitat pròpia d’una societat moderna com la catalana.
Res a veure, és clar, amb el comportament gregari i simple dels seguidors de la roja, exacerbats per la propaganda d’estat al llarg de tot un mes per tal de fer-los reaccionar davant d’una victòria agonística i atzarosa. Per la propaganda d’estat, sí, i per l’impressionant patriotisme comercial fàcil d’imaginar vista la prima de 600.000 euros pagada als professionals de la pilota, els 10 milions captats per Banesto o el cost del primer anunci de Cruzcampo després d’acabar el partit, a 250.000 euros els vint segons, és a dir, a preu de Cap d’Any. I que bonica l’enorme rojigualda amb l’escut constitucional substituït per la marca Endesa a la seu madrilenya de la companyia!
Per tant, simplifiquen –no dic que menteixin– tant els que diuen que era una manifestació a favor de l’Estatut, com també els que volen imaginar un clam únic independentista, per molt que aquest fos el crit més escoltat. El mateix eslògan oficial de la manifestació ja buscava aquell punt d’ambigüitat que permetés la convergència de punts de vista radicalment diversos. Som una nació ara és una vella jaculatòria revigoritzada per la provocació del Tribunal Constitucional, còmoda tant per al catalanisme d’un unionista espanyol com per a l’independentisme més radical. I el Nosaltres decidim inclou de l’autonomisme a l’autodeterminació. Que se m’entengui bé: no critico pas l’elecció dels eslògans, o dels mantres que diria un cosmopolita postmodern. Tot el contrari: crec que l’elecció va ser molt bona per aconseguir l’èxit d’una gran manifestació que necessitava més un mínim comú múltiple, allò que podia aplegar més gent multiplicant sensibilitats diverses, que no pas establir un màxim comú divisor, és a dir, allò que per ser comú de tothom, i que s’hauria acostat a l’u pelat.
No sé si es veu per on vaig: la manifestació va ser gran no pas gràcies a l’homogeneïtat de les sensibilitats polítiques aplegades, sinó pel fet de saber sumar la diversitat en la complexitat d’una promesa ambiciosa de futur. De manera que el crit d’independència, “per unes quantes hores” –per dir-ho com Raimon–, no va ser l’aposta excloent d’uns pocs, sinó l’aspiració a una complexitat que ho sumés tot. Vull dir que hem d’aprendre a reinterpretar la idea d’independència: si no en fem fora les connotacions excloents i antiespanyolistes, si no hi descobrim una força inclusiva i integradora, no podrem entendre la complexitat d’allò que vam veure i sentir a la manifestació, i que aquest projecte hauria d’aplegar.
Precisament, les insalvables dificultats del nostre Parlament per aconseguir una suma de voluntats polítiques deriven del fet que s’apel·la a una unitat que no és possible, que exigiria unes renúncies inacceptables per a un o altre partit i que, de cara a la galeria, encara accentuaria més la sensació d’engany. ¿Per què els partits haurien de simular una unitat que no van saber tenir quan era el temps de mantenir-la? Si de cas, l’havien d’haver mostrat amb un govern de concentració el 2003 per encarar adequadament la reforma de l’Estatut en lloc d’ensorrar els ponts entre les diverses sensibilitats nacionals. La unitat, l’haurien d’haver mostrat el 2004 en l’elaboració del nou Estatut al Parlament en lloc de marcar distàncies entre ells. I, sobretot, hi hauria d’haver hagut unitat el 2005 a les Corts espanyoles, que és on tenien el gran adversari. Però, com diu l’Eclesiastès, cada cosa té el seu temps, i passa de llarg. Ara, tal com ho veig, ja no és temps d’unitat entre partits. La sortida massiva del poble al carrer no s’ha de confondre amb l’expectativa de cap falsa unitat dels partits. El que exigia la unió circumstancial de consciències polítiques de dissabte passat a cadascun dels partits no era que es refessin les inútils velles estratègies unitàries, sinó que ens diguin com respondran als nous temps.
Després de la manifestació de dissabte passat, la unitat del nostre Parlament ja no es pot fer sobre un llenguatge antic, sobre una majoria governamental que ha quedat superada o sobre unes promeses que ja han quedat liquidades. “Per a tot hi ha el moment, i un temps per a cada cosa. Temps d’enrunar i temps de bastir. Temps de perdre i temps d’exigir. Temps de lamentar-se i temps de dansar”. Temps d’unitat i temps per al coratge.
Il·lustració de Cristina Losantos
