El lector em permetrà que surti amb un ciri trencat: s’acosten eleccions? haurem de deixar de parlar de política! I és que, en general, si tothom coincideix en l’opinió que la política que fan els partits sol estar excessivament atrapada en el tacticisme miop fins i tot quan s’encara amb els grans temes de fons, a la que s’acosten les eleccions, res del que s’esdevé i res del que es diu no té cap sentit si no és a la llum dels càlculs més rebuscats i malèvols. Per això els partits tenen equips de campanya que no tenen altra feina, durant uns mesos, que buscar el millor resultat electoral per damunt de qualsevol altra consideració. I, és clar, tenen centenars de pretendents a les llistes que han de fer mèrits no pas davant l’electorat, sinó del propi partit.
Sí: arriben les eleccions, i es difícil parlar de política. D’exemples n’hi ha a balquena. Comencem per les respostes dels membres del PSC que publicava divendres aquest diari sobre les seves relacions amb el PSOE. Amb tan honorables com escasses excepcions, s’hi trobaven respostes d’un munt de persones que, tot i viure de la política -o potser per això, perquè en viuen-, semblava que no s’havien assabentat que el Tribunal Constitucional ja havia dictat una sentència -l'”objetivo cumplido” de Zapatero- que els hauria d’haver catapultat d’una vegada per totes de cap a la realitat. Però no: ells tossuts, instal·lats en el que ara ja és el món fantasmagòric d’un federalisme espectral, tot per seguir mantenint la confortabilitat d’un discurs que fa aigües per tot arreu. S’enfonsa el Titànic del PSC, i els tripulants insisteixen a ballar amb un inexistent “estat federal”, ai las, que troben que ha avançat tant en 30 anys! Per cert, l’orquestra la hi segueix posant El Periódico per tal que cap votant del PSC no s’adoni del naufragi. Aquest diari que el 19 de juliol d’ara fa un any donava per fet a portada que “El PSOE declara la fi de la desafecció catalana”, i el mateix que el 29 de desembre de 2009 publicava una enquesta amb un 39 per cent de catalans de favorables a la independència, i que encara el 19 de juny d’enguany deia que ja eren el 48 per cent, aquest divendres -oh, miracle!- el diari es desmentia a sí mateix amb una altra enquesta on es tenia la barra, després de la sentència, de preguntar si els catalans volíem més autogovern dins d’una Espanya federal. ¿És que els autors de l’enquesta tampoc no han llegit que hi ha una sentència que diu que no, que no hi ha Espanya federal que valgui, i que no han llegit que el PSOE ja ha dit que s’ha acabat això de més autogovern? ¿I com s’ho han fet per passar, en un mes, del 48 al 16 per cent dels que volen la independència, amb manifestació entremig?
El tacticisme polític, però, taca a totes les famílies, ni que sigui en proporcions i moments àlgids diversos. A CiU, on tot els va més de cara i no se senten tan atrapats, tampoc no es poden estar d’atacar un dels conseller que per tantes raons haurien de respectar més. L’honorable Antoni Castells, que ha tingut la no menys honorable dignitat de discutir que la posició covarda dels 25 diputats del PSC a Madrid, incapaços de votar a Madrid el mateix que el seu president a Catalunya, ha estat objecte de les majors crítiques convergents, com a exemple de desori al govern. Això per no esmentar l’opinió de la número dos de CiU, la diputada Joana Ortega d’Unió, que en una recent entrevista podia dir que “no sóc independentista però defenso la plena sobirania de Catalunya”. Una de dues: o jo necessito un curs intensiu de dret constitucional i de sistemes polítics comparats per capir quina és la diferència entre la “plena sobirania” i la independència, o és que tornem a ser de ple en aquest tacticisme que obliga a usar el sagrat nom de la sobirania en va.
I què es pot dir d’ERC, on tot un Joan Ridao es veu que acaba de descobrir que “en aquests moments” el PSC té el dilema de si la prioritat és Catalunya o Espanya! Si: en aquests moments, però també a finals de 2003 i a les eleccions de 2006, i precisament aquest dilema dels socialistes és el que havia justificat l’estratègia de fons d’ERC de pactar-hi, per decantar-los cap al bon camí. ¿O és que potser Ridao ens vol dir que donen per fracassada l’estratègia que ha justificat els dos tripartits? I, enmig de tot, salta Joan Herrera d’ICV que troba al·lucinant i estèril parlar d’eleccions, i que creu que d’allò que ara caldria fer ara és parlar del perill de les polítiques de dretes. No sé per què, però aquest xicot cada dia em recorda més la monja Forcades del Polònia, amb l’única diferència que substitueix les “farmacèutiques”, que sempre acaben sent l’origen de tots els mals, per les “dretes”.
Però aquest mal del tacticisme electoralista no es redueix als de sempre, sinó que també pot acabar debilitant al nou independentisme que malda per organitzar-se electoralment. Les notícies que circulen no conviden a fer-se massa il·lusions. Anunciar un projecte de Solidaritat Catalana per la Independència sense haver parlat primer amb els principals convidats a la festa -ni amb els principals, ni amb els petits-, és tacticisme perquè no tan sols se sap que diran que no, sinó perquè fa la impressió que es busca que diguin que no. Puc entendre les dificultats de voler unir en poques setmanes allò que la història ha desunit de fa dècades, però l’independentisme ara extraparlamentari no ens convencerà de la seva seriositat si dia sí, dia no, surt amb una nova genialitat que, lluny d’impressionar els adversaris, no fa altra cosa que descol·locar els qui voldrien votar-lo.
¿Veuen el que els he dit? S’acosten eleccions, voldries parlar de política, i acabes fent safareig.
