És un fet conegut que, amb el temps, la cultura popular pren una doble direcció. D’una banda, se segueixen mantenint les pràctiques lligades al sentit original, encara que com és lògic, creixin les dificultats per preservar-les. En la mesura que el marc social que les ha originades canvia, aquestes pràctiques es veuen progressivament reduïdes a uns cercles més petits i, per dir-ho així, de popular en conserven l’origen, però en realitat acaben sent minoritàries. Paradoxalment, quan passa això, la cultura “popular” ha d’acabar sent fomentada i subvencionada profusament per tal que no desaparegui. Sovint, a més, se sent maltractada i desenvolupa sentiments victimistes. En un cert sentit, ja no n’és de “popular” i, en qualsevol cas, la seva funcionalitat social es transforma. Per exemple, de ser exponent d’una forma d’hegemonia cultural religiosa, poden passar a esdevenir l’emblema -i el darrer bastió- d’una identitat en crisi.
Per l’altra banda, la cultura popular sol derivar, amb el temps, en unes pràctiques expertes, cultes, que també s’aparten progressivament del sentit original i s’acomoden a noves funcionalitats socials. El seu reconeixement social no s’obté pel fet preservar el sentit original, sinó per la qualitat artística, l’originalitat i la creativitat de les propostes. Així, per bé que mantenen la qualificació de “popular”, tampoc ja no en tenen gran cosa. En realitat, es tracta de pràctiques artístiques realitzades per gent preparada, sovint amb formació qualificada i, en algunes circumstàncies, fins i tot per persones professionalitzades en la matèria.
No tots els casos segueixen exactament el mateix patró, perquè no totes les formes de cultura popular s’acomoden de la mateixa manera a les noves circumstàncies. La música artesanal, plena d’aires populars, pensada per a una funció litúrgica popular circumscrita a una parròquia determinada, com la que composava J. S. Bach, s’ha convertit en objecte de concerts, perdent la seva funció estrictament religiosa i esdevenint matèria d’interès laic i d’interpretació experta, per molt que es tracti de la Missa en Si menor, o de les conegudes Passions pròpies de Setmana Santa. En d’altres casos, formes típicament rurals, com la tradició castellera, han arrelat amb força en els entorns urbans i metropolitans i han encaixat perfectament en les exigències dels esdeveniments mediàtics, afegint-los un plus de competitivitat que potser no era tan determinant en els seus orígens. El cas de la Sardana és ben complex. D’origen poc popular -podríem dir que s’ajusta a allò que alguns en dirien una “tradició inventada”-, certament arrela en uns determinats contextos socials durant unes dècades, com a dansa “nacional”. Tanmateix, la seva funció social entra en crisi amb els canvis política i ideològics i en els estils de vida, i també deriva o bé en una activitat d’experts, amb expressions competitives o de concert en manifestacions cultes, o resta viva com a activitat popular, però molt localitzada, com a resultat d’actituds voluntaristes i resistents, vinculada a uns segments socials i d’edat molt determinats.
El cas del pessebrisme l’hauríem d’analitzar també en aquesta dialèctica entre la seva supervivència com a activitat popular en un context cultural, si no advers, com a mínim indiferent, i d’altra banda, la seva expressió experta, com a manifestació artística -en un cert sentit, culte- i fins i tot practicada amb independència del sentit religiós original. En el primer cas, hom pot considerar el pessebrisme com una dels darrers reductes de la pervivència d’una culturacatòlica a les llars, i per tant, valorar-ne la seva funcionalitat en la preservació de la identitat religiosa i els seus valors per damunt de la seva dimensió artística. En el segon cas, allò que es busca és un espai de reconeixement artístic, relativament independent de tota significació religiosa, i buscant una excel·lència creativa que justifiqui l’atenció d’un públic culte.
La meva opinió és que ambdós camins són legítims i poden tenir el seu futur, sempre que no es confonguin i entrin en conflicte. El perfil dels qui practiquen aquests dos estils de pessebrisme, les formes d’organització, els objectius i els significats són diferents i es distancien cada vegada més. Per tant, el més raonable és l’acomodació de cadascú a les pròpies formes de treball amb propòsits divergents. Encara més: és des del reconeixement de la legitimitat dels dos camins que, probablement, es podrien trobar vies de col·laboració. Per al pessebrisme “domèstic”, l’emulació del pessebrisme “artístic” podria ser un estímul important en la seva promoció i reconeixement públics. Per al pessebrisme “artístic”, l’exploració i recreació dels seus orígens populars, sembla que hauria de ser una referència permanent, a part de trobar-hi una part important i sòlida de la seva “clientela”.
Sigui com sigui, no és de la confusió d’objectius que en pot néixer la col·laboració lleial i franca, sinó tot el contrari. La confusió de projectes suposaria, molt fàcilment, un perjudici per a uns i altres. De la mateixa manera que no és el mateix organitzar un servei litúrgic a Santa Maria del Mar de Barcelona o un concert al Palau de la Música, tampoc no ho és fer el pessebre al menjador de casa amb la col·laboració dels fills o preparar una exposició de pessebres amb una dedicació de diversos mesos i amb una preocupació artística més que no pas nascuda de la voluntat de transmetre una fe religiosa. Una forma i altra de cultura popular ja s’han distanciat prou com per exigir una doble via organitzativa.