La profunda crisi d’identitat del nostre sistema educatiu l’ha portat a adoptar, en proporcions massa generals –però, afortunadament, amb excepcions notables–, unes actituds profundament conservadores, per no dir reaccionàries i tot. I no em refereixo estrictament al pla ideològic de les dretes i les esquerres sinó en el de la resistència a qualsevol canvi que representi una transformació de les rutines del “sempre s’ha fet així”. Tant és que parlem del calendari o l’horari escolar o que fem referència a la introducció dels ordinadors a l’aula. Tant és que parlem de reforçar la funció directiva com de garantir la coherència dels equips docents i, per tant, dels processos d’atribució de places. O se segueix obsedit en el debat públic-privat. I això, deixant de banda els temes tabú com ara l’educació diferenciada per sexe, el treball orientat a l’excel·lència, l’exercitació de la memòria o el foment d’un esperit emprenedor i competitiu. En qualsevol cas, qualsevol intent de transformació rep immediatament per resposta: “Ens estem precipitant”.
¿Precipitar-nos? Hi ha debats escolars que ja són tan antics com les formes d’organització que discuteixen. El cas dels horaris i el calendari n’és un exemple clar i que té l’avantatge de no poder ser considerat un afer de progressistes contra conservadors, si no és que la introducció de la setmana de vacances a mig curs pugui ser vista com una desconsideració a la classe treballadora. Fa anys i panys que sabem que l’escola, com la resta de la societat catalana, segueix uns horaris irracionals que expliquen en molt bona part tant la mediocritat dels resultats escolars com la baixa productivitat laboral del país. I és una obvietat que tenim una mala distribució del temps de vacances, excessivament concentrat en uns mesos d’estiu, que quan no es defensa amb arguments pedagògics –com si la resta del món que s’organitza diferent fos estúpid–, es fa amb arguments climàtics, com si visquéssim al tròpic. No, no ens estem precipitant, sinó tot al contrari: a causa de les enormes resistències a canviar i a adaptar-nos escolarment a un món que, d’altra banda, abracem amb entusiasme en tantes altres dimensions, resulta que estem fent els canvis a mitges restant-los capacitat per millorar el sistema.
El que és realment inquietant és que costi tant d’entendre que si el món canvia —en general per a bé, i a vegades, és clar, per a mal—, els estils educatius no en poden quedar al marge sense perdre la seva capacitat d’influència, que és exactament el que li ha passat a la nostra escola. D’anar al davant de la societat fa trenta anys, ara potser és un dels darrers bastions de resistència al canvi. D’acord: se’m pot dir que el que passa és que l’escola és crítica amb un determinat tipus de progrés, el que ara s’imposa, i que és a això al que planta cara. Però, si fos així, faig dues preguntes: ¿quin altre model de societat ens proposa, assolible, que no sigui mantenir-nos en el de sempre? ¿On són les idees innovadores i capaces de convèncer-nos de la seva bondat? I, en cas que hi fossin, aquestes idees, ¿on rauria la legitimitat democràtica per a imposar-les al marge o en contra de les decisions dels governs efectivament elegits?
La qüestió, doncs, és si a hores d’ara la crítica social en què hipotèticament se sosté l’actual relat educatiu reaccionari –vull dir, el que té veu pública, generalment a través de vells representants sindicals i poca cosa més– respon a una voluntat de millorar allò que tenim o a la de no perdre els avantatges aconseguits. Uns avantatges que, com que ja no són els de l’estima i el reconeixement, s’escuden en la darrera trinxera del privilegi laboral. En aquest sentit, és simptomàtic com dreta i esquerra, progressistes i conservadors, troben tan fàcilment l’acord amb aquestes perspectives nostàlgiques que posen totes les esperances de regeneració en la “cultura de l’esforç” o en la “recuperació de valors”, idees vagues que obvien la pregunta de veritat: què mereix veritablement esforç, i què és realment valuós. La desconfiança en els temps presents i l’enyorança dels temps passats avorten qualsevol propòsit educatiu que exigeix un compromís radical amb el present i una confiança profunda en el futur.
El cas és que ha començat un nou curs escolar, i la mitja dotzena de canvis que proposa la conselleria d’Educació han estat rebuts amb unes reserves que em semblen ridícules. Hi ha qui es demana com s’atendran les criatures la setmana de vacances a mig curs, sense pensar que, primer, ho pot fer tal com ja les atenia la setmana de vacances de més que tenia al setembre i, dos, que no és raonable esperar que l’administració li ho hagi de donar tot resolt. I hi ha qui s’espanta per la introducció d’ordinadors a l’aula i fa una defensa apassionada de la pissarra i el guix. ¿Per què no confiem en la capacitat dels nostres mestres per usar adequadament aquestes eines, que de passada els obligarà a fer un reciclatge general dels continguts i els procediments? Un bon mestre amb guix i pissarra, ¿no serà també bon mestre amb ordinadors a l’aula, i viceversa, un mal mestre no ho serà amb qualsevol eina a les mans? Doncs endavant amb la familiarització amb un instrument de treball que acabarà essent més universal del que, fa segles, ho va ser l’aixada!
Governar i educar una societat inculta i analfabeta, fa alguns segles, havia de ser frustrant per als pensadors il·lustrats que la volien transformar. Però no us dic res d’haver de governar una societat poruga davant dels canvis i que sempre troba que hi ha raons per a no “precipitar-se”. ¿Quan recuperarem, a Catalunya, l’esperit innovador i agosarat de la nostra sòlida tradició pedagògica, amb ganes d’anar al davant?
Il·lustració de Cristina Losantos
