Dubtava de si titular l’article de País dens. Però no: tenim un país espès, o ens espesseixen. Som espessos més que no pas densos. Qualsevol debat que a qualsevol altre lloc del món va del que es parla, aquí se li fa dir el doble de coses. I, per tant, la discussió és també espessa perquè sempre discutim –com a mínim– dues coses alhora. Quan ja fa molts anys en Vicenç Villatoro va fer aquell magnífic discurs en el lliurament d’uns premis Serra d’Or parlant de la “fatiga de la catalanitat”, crec que també es referia a això, a aquest cansament que comporta que qualsevol petit avenç, a més, l’hem de fer nedant a contracorrent. L’exercici de la catalanitat no tan sols es paga car, sinó que exigeix el doble d’esforç. Que encara no estiguem extenuats i que les expectatives de ser un país normal estiguin en el punt més alt que mai podríem haver imaginat exigirien un estudi multidisciplinari des de les ciències socials i humanes, però que no exclogués la intervenció de biòlegs, neuròlegs, bioquímics i experts en nanociència.
Sí: som políticament espessos, perquè quan el govern compleix els mandats legals desenvolupant en forma de lleis i decrets allò que estableixen normes de rang superior com ara un Estatut –degudament passat per la cambra d’esterilització constitucional–, en lloc de discutir simplement la bondat o no del que estableixen, ho aprofitem per tornar a posar el país de panxa enlaire. Ara acaba de passar amb el decret que intenta regular l’acreditació del coneixement lingüístic del professorat de les universitats catalanes del Principat i que no té altre objectiu que el de protegir el dret estatutari de poder ser atès, també, en català. Si hom es llegeix el decret, observarà la delicadesa amb què es vol aconseguir el propòsit, gairebé com qui posa un coixí sota el cap d’una criatura. Hi ha tantes cauteles que és fàcil descobrir-hi les mil i una prevencions de tothom que hi ha intervingut: rectors, sindicats, associacions d’estudiants, partits… Reina del cel! És impossible que s’hi pugui prendre mal. I, malgrat tot, s’ha produït un rebombori de no dir, simplement per aquella raó que els deia abans: en el fons, no es discuteix sobre allò que regula de puntetes el decret, sinó que es vol obrir l’enèsima guerra d’aquestes que utilitzen la llengua per a altres propòsits que no són pas dialogar i raonar, sinó ferir i vèncer.
Les excepcions a l’obligatorietat del professorat universitari d’acreditar que sap prou català per atendre, principalment, els seus estudiants en aquesta llengua són tan extenses que més val que l’estudiant sàpiga espanyol, per si de cas. Les formes d’acreditació són tan flexibles, que no cal que cap eminència internacional s’imagini assegut al pupitre amb el carnet d’identitat a la boca per respondre un examen de català de nivell elemental. Fins i tot, el decret és tan explícit a l’hora de posar per davant de tot l’autonomia universitària, que queda clar que si n’hi ha alguna que té un atac irrefrenable de cosmopolitisme –que no tenen res a veure amb l’excel·lència ni la captació de talent–, també pot encaixar perfectament dins del decret. Tot plegat, mostra fins a quin punt la discussió no ha tingut gran cosa a veure amb el decret mateix. Primer, perquè les pitjors escridassades s’han escoltat o llegit quan encara la norma no era pública i, en segon lloc, perquè després de llegir-lo, cap de les crítiques escoltades no s’aguanta ni amb pinces.
No estic dient que el decret acabi sent inútil. De fet, i malgrat la flexibilitat de què parlava, no és banal que s’expliciti que el català té un lloc a la universitat i que consti que tenim l’obligació de garantir els drets lingüístics de la gent d’aquest país que hi estudia. I, sobretot, és bo que no es doni per fet que un professor universitari de talent ha de ser, fatalment, monolingüe i en canvi es pressuposi que té una mentalitat oberta i unes capacitats suficients per al domini de diverses llengües. En tot el debat, ha arribat un punt que qui ha quedat més malparat davant l’opinió pública, per semblar totxos, caparruts i intolerants, hem estat els mateixos professors.
El problema és el de sempre: allò que es dóna per descomptat a tot arreu, aquí necessita justificació XXL, és a dir, en dosis de cavall. Descomptem els països amb llengües grans, als quals no els cal imposar res perquè la seva llengua, per dir-ho així, s’imposa tota sola. Proveu d’anar a fer classes a una universitat britànica, o francesa, o espanyola, sense saber anglès, francès o espanyol, respectivament, amb l’argument que enlloc no n’heu trobat les condicions. Però en la resta de països, i especialment a les universitats més obertes al món, aquests tipus de normes –certament, sense tant cotó fluix– són de sentit comú. Atenció: no dic que la gent amb dos dits de front demanin tantes explicacions, sinó que sempre són aquest regiment de cosmopolites de pacotilla per a qui el català és pagès i que el respecten molt, sempre que s’usi en la intimitat.
Generalment, quan el debat ja s’ha espessit gràcies a la sorra que hi posen els sentinelles del catalanisme, vigilants que no s’excedeixi, llavors sortim els catalans més acomplexats recordant que una llengua, per ser estimada, no es pot imposar. Mai no diuen, però, com s’ha de defensar. I, en qualsevol cas, mai no he entès què vol dir aquesta idea de la no-imposició. A mi, l’espanyol me’l van imposar als cinc anys sense contemplacions. I m’estimo la llengua espanyola i celebro conèixer-la. Però encara pitjor: el català també ja me l’havien imposat molt abans a casa, sense preguntar-me si el volia saber o si preferia créixer en euskera. I encara l’estimo més.
