No va de personalismes
Atribuir les divergències polítiques a una qüestió de conflicte entre ambicions personals sol ser una simplificació que fa fàcil informar-ne, però que amaga qüestions de més gravetat. Ningú no negarà que la posició del conseller Antoni Castells té, de ben segur, components personals en la seva relació amb el president José Montilla. O que els regulars estira-i-arronsa entre Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, i encara l’enfrontament entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira, van lligats, també, a la rivalitat, l’ambició o l’empatia entre tots aquests personatges. Però, més enllà de l’enfrontament personal, hi ha discrepàncies relacionades amb els projectes polítics, les estratègies i les tàctiques, que és el que és políticament rellevant.
I si això ho podem dir de tots els partits -de tots sense excepció-, també cal considerar-ho de la tensió creada per l’existència de dues ofertes electorals que pretenen representar les aspiracions dels qui posen la independència per damunt d’altres consideracions. Reduir la dualitat Reagrupament – Solidaritat Catalana a una qüestió de personalismes, és una simplificació abusiva que fa impossible entendre l’existència de les dues formacions i que porta a fer ingènues peticions d’unitat, apel·lant a la bona voluntat dels seus líders, com si es tractés d’una baralla entre germans o de parella. La idea d’un problema de gelosies personals entre Laporta i Carretero, posem per cas, és simplement ridícula. Carretero va esperar sis o set mesos, precisament, per tal que Laporta assumís un lideratge públic a Reagrupament, cedint-li el primer lloc a les llistes. I, en molt bona part, va ser aquesta oferta la que va provocar el desgraciat conflicte que va acabar amb quatre dimissions dels qui no veien clara l’entrada de Laporta, alguns dels quals -com són les coses!- ara s’han retrobat amb Laporta i en una organització on, fins ara, tot ha estat decidit de dalt a baix.
Certament, jo també considero que aquesta divisió no és bona per a l’independentisme, que servirà per ridiculitzar-ne els líders, que portarà a parlar d’una cultura independentista condemnada històricament a la fragmentació i que permetrà inventar el perfil d’uns líders obsedits per una cadira que, l’un per l’altre, podrien acabar perdent tots dos. Però el cas és que som davant de dos projectes que proposen, sota un horitzó final molt semblant, camins diversos, estratègies diferenciades i, sobretot, una concepció del que és una organització política molt diferents. En un cas -i sense fer valoracions- hi ha associats, estructura territorial, debat ideològic, assemblees, etc. En l’altre, hi ha adhesions per Internet i unes primàries lligades estrictament a noms i no a programes. En el primer cas, l’organització neix abans de tot el moviment de les consultes, i l’altre, al seu redós. Una, té el compromís d’autodissoldre’s just després d’aconseguir que el Parlament proclami la independència, i l’altre sabem que ha nascut específicament per presentar-se a les eleccions.
En definitiva: hi ha prou diferències, i prou fonamentals, com per no insistir més en què tenim un problema de personalismes. Els analistes s’han de treure la mandra de sobre, i analitzar amb més rigor i no convertir el debat polític en un problema de pati d’escola que no és.
