La identitat, reconeixement i diferenciació
Quan es parla de la noció d’identitat, l’accent es posa en el contingut d’aquesta identitat, és a dir, en allò que té de substantiu, i que és el que se suposa que la fa específica i única. Unes vegades, aquesta «substància» és material –unes obres musicals, un patrimoni arquitectònic, una tradició literària determinable en una llista d’obres clàssiques…–, i d’altres és immaterial, formulada per exemple en termes de valors associats a aquella identitat, com ara el suposat caràcter lluitador o pactista d’un poble, l’esperit innovador d’una cultura o bé un tarannà personal adust i esquerp per naturalesa. En tots els casos, doncs, la identitat és alguna cosa que es podria definir pel seu contingut.
Les velles aproximacions a la identitat
Tradicionalment, i encara ara, s’ha concebut la noció d’identitat com si estigués formada per una sèrie de continguts precisos –pràctiques culturals, estils de vida, creences…– que en definirien les particularitats i que permetrien diferenciar unes identitats de les altres. D’aquesta manera, per exemple, s’ha entès que la identitat dels pobles es podia expressar en referència a un suposat caràcter nacional general dels seus membres, forjat al llarg del temps per fer front a adversitats històriques. O així també s’han considerat les identitats culturals, que estarien constituïdes per l’ús d’una llengua o per l’existència d’unes tradicions populars o d’unes produccions artístiques i intel·lectuals cultes que les omplirien de contingut. I, encara, aquesta és la perspectiva amb què se sol imaginar la identitat personal, és a dir, com una manera de ser singular i irrepetible, resultat tant d’algun fons innat inespecífic com d’un cúmul d’experiències i de determinacions familiars, escolars o professionals que l’haurien acabat de configurar.
