“Aigo, vos demanam, aigo, i vos, senyor, mos dau vent”, canta Maria del Mar Bonet en una de les seves bellíssimes i impressionants cançons. I jo no sabria expressar millor la situació que es crearà al nostre país arran de les eleccions del dia 28 de novembre. És a dir, ens trobarem, per una banda, amb una ciutadania que majoritàriament ha pres consciència que l’autonomisme és una via morta que no du enlloc, i de l’altra, unes ofertes electorals que fan curt d’horitzó –encara tossudes a negociar amb Espanya– o que fan curt d’organització, per improvisació o joventut. De manera que mentre el país està assedegat de nous i ambiciosos horitzons, el nostre sistema polític ens ofereix vent, amb propostes condemnades de bell antuvi al fracàs.
La situació té una explicació fàcil: la potència i la precipitació dels fets ha atrapat l’estratègia sempre poruga de la política. La truita s’ha girat des d’aquell divendres 30 de setembre de 2005, en què, com tota la resta de partits, CDC celebrava en una nota de premsa que s’hagués aprovat “un Estatut ambiciós i a l’altura dels anhels de Catalunya”, fins a l’evidència, just cinc anys després, de la impotència d’un nou Estatut que després de la ribotada a les Corts, ha estat finalment sotmès a una constitucional castració química i quirúrgica. Fins al 2003, la representació política al Parlament mostrava una cara més nacionalista del que era el país en realitat. L’aspiració nacional quedava sobrerepresentada políticament, també per les virtuts representatives del president Pujol. I aquest desequilibri, per dir-ho així, el 2003 es va mantenir, si no exagerar, amb la contundent victòria d’ERC i sense que CiU hi prengués mal. No és estrany que tot el procés de reforma de l’Estatut estigués sota la sospita, remarcada insistentment pel PP i la resta de detractors, que la gent no l’havia pas demanada ni la sentia com a necessària.
Però la truita, com deia, s’ha girat ràpidament. Ara, i després de l’experiència de les consultes per a la independència, amb un èxit incomparable amb cap altra mobilització que s’hagi conegut mai al nostre país, és l’ambició nacional la que ha passat davant de la representació política. Les enquestes gens sospitoses de condescendències ni complicitats d’El Periódico o La Vanguardia ho deixen ben clar. La darrera d’aquesta setmana mateix, el Racòmetre de RAC 1, insisteix en les mateixes proporcions: el 48,8% dels enquestats votarien sí en un referèndum sobre la independència, mentre que un 9,7% estan indecisos i un 41,4% dirien no.
Ara bé: aquesta predominança de l’ambició d’emancipació nacional que detecten les enquestes des fa força mesos, fins i tot abans de la sentència del Constitucional –i, per tant, que no sembla pas reactiva–, quan es tradueix en expectativa –encara lluny del dia de les eleccions, també s’ha de dir–, resulta que el vot a propostes explícitament independentistes cau a poc més del 10 per cent. ¿On podrien anar a parar la resta de partidaris de la independència? Una mica entre tots els partits no independentistes, a CiU especialment, però també molt a ICV, força al PSC, fins i tot al PP –un 10 per cent d’antics votants la volen–, molt al vot en blanc i força a l’abstenció. Doncs bé: és aquest contrast el que fa visible el nou desequilibri, ara en sentit contrari al dels primers vint-i-cinc anys de Generalitat restaurada. Hi ha més ambició nacional que no pas oferta política sòlida i fiable que sigui capaç de recollir explícitament l’aspiració nacional dels catalans.
Es poden fer moltes especulacions sobre els perquès. Posem, en primer lloc, que el desig explícit d’independència encara no hagi quallat clarament en un compromís independentista. És a dir, hom pot pensar que seria favorable a una independència a cost zero i alts beneficis, però que de moment no està disposat a assumir uns riscos que troba excessius. També hi pot haver qui aposti clarament per la independència, però que cregui que davant la crisi i la sensació de desgovern, ara per ara, és millor resignar-se a votar una força que, sense desviar-se del camí, sigui més moderada i, sobretot, estigui ben preparada per governar, com ara CiU. És més difícil saber com es fa compatible voler la independència i votar PSC o PP, i aquí encara hi podria haver sorpreses. Finalment, hi pot haver molts dels qui volen la independència que no trobin prou sòlides les ofertes explícites que se’ls fan, sigui ERC o siguin les noves propostes de Reagrupament o la improvisada Solidaritat.
Sigui com sigui, tenim l’evidència d’un país que no es resigna a la situació actual, i una oferta política molt per sota d’aquesta ambició. Les rònegues apel·lacions a no fragmentar el país del PSC, l’impossible concert econòmic de CiU, la jocfloralesca proposta d’ICV d’aconseguir Estat propi dins d’una Espanya confederal i plurinacional –seria més fàcil voler ser membre de la Confederació Helvètica–, i fins i tot la per a mi errònia estratègia d’ERC de començar la casa per la teulada amb un referèndum, no estan a l’alçada d’allò a què aspiren la majoria de catalans. I, probablement, les noves formacions tampoc no són percebudes –amb raó o sense– a l’alçada del rigor que exigeix l’horitzó de la independència.
“Aigo, vos demanam, aigo, i vós, senyor, mos dau vent i mos girau ses espatles i feis com qui no mos sent”. Aquesta és la realitat: els partits fan com qui no ens sent. De moment.
