Que es prenguin la medicina que recepten

  • M’han decebut els votants de la patronal catalana Foment que, a l’hora de la veritat, han decidit premiar un dirigent atrapat per una gestió burocratitzada i ineficient i que –segons les pròpies interpretacions dels vencedors- han votat més preocupats pel futur de la CEOE espanyola que pel del mateix Foment, o que han perpetuat aquells que amb l’argument de la no dependència política, resulta que s’ofereixen al govern de torn, sigui quin sigui, a canvi d’una sucosa subvenció renunciant a cap posicionament crític.

Francament, és irritant que després de tant sentir l’empresariat donar consells sobre l’eficiència en la gestió, sobre la necessitat de lideratges forts, la capacitat per assumir riscos, el valor de l’esforç i la innovació i tantes altres recomanacions agosarades, a l’hora de la veritat, hagin preferit la continuïtat, la confortabilitat d’allò que ja es coneix, els equilibris de sempre o el camí fàcil i sense riscos. En definitiva, que hagin confiat més en la família –en el sentit sicilià de la paraula- que no fer-ho en un programa racional de renovació.

Val a dir que la decisió majoritària del vot que s’ha expressat a Foment es fa més incomprensible precisament pel marc de canvi general que es respira a Catalunya, també entre els veritables emprenedors. Las darreres preses de posició del Cercle d’Economia, fins i tot de la tímida Cambra de Comerç i no cal dir del Cercle Català de Negocis, apuntaven cap a una altra direcció ben diferent. El resultat de les eleccions de Foment no és que desmenteixin els aires renovadors, però sí que situen Foment fora de l’esperit dels temps.

Pot molt ben ser que, segons les interpretacions a les que abans em referia, hi hagi qui ha votat Rosell comptant que així seria més fàcil que presidís la CEOE. Ja en parlarem de com acaba l’aventura. Però, en tot cas, amb aquesta estratègia, sembla que Foment vulgui insistir en la idea d’anar a reformar Espanya, pretensió que a hores d’ara no és que sigui una opció conservadora, sinó directament ridícula. Si Rosell a la CEOE ha de ser tan “reformista” com ho ha estat durant quinze anys a Foment, ja sabem de quin mal moriran… I si l’empresariat català encara confia en un món empresarial espanyol que és còmplice d’esquilar-nos fins a un 10 per cent del PIB, és que la seva covardia és més forta que els seus interessos.

Podríem dir allò de “ja s’ho faran”. Però el problema és que si les organitzacions empresarials no segueixen el ritme de canvi del conjunt del país, tots hi sortirem perdent. Esperem que tot plegat hagi estat resultat d’un moment de feblesa, o fins i tot resultat d’una escassa tradició democràtica que fa que els espanti anar a votar i fer transparents les divergències. I esperem que ben aviat Foment s’apliqui la medicina que recomana a la resta de la societat i recuperi el temps perdut fins a posar-se a l’alçada de tota la resta de país.

 

També podeu llegir l’article al web de Nació Digital