Entrevista Amics de la UAB

Entrevista a Salvador Cardús, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UABAMICS DE LA UAB

Salvador Cardús, nascut a Terrassa l’any 1954, és doctor en Ciències Econòmiques i degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB. Ha publicat nombrosos llibres i participa de manera periòdica en diversos mitjans de comunicació; aquesta darrera vessant professional li ha permès rebre els premis Avui, el Premi Nacional de Periodisme, el Premi Serra i Moret de Civisme i el Premi Midas de Periodisme, entre d’altres reconeixements.

El passat 27 de setembre Salvador Cardús va presentar el seu darrer llibre El Camí de la independència a la Torre Vila-Puig, seu de l’Associació d’Amics de la UAB, un acte que va comptar amb una nombrosa assistència.



El camí de la independència proposa un independentisme que abandoni la nostàlgia i que sigui madur, ambiciós i generós.
Fins fa poc temps, l’independentisme tenia una dimensió merament políticoreivindicativa. Era una afirmació de principis, de dignitat, un crit a favor de la llibertat, però no tenia més contingut que aquest.
El dia en què que s’acosta la possibilitat d’assolir un projecte desitjat no n’hi ha prou a reivindicar un dret abstracte. El moment decisiu de concreció i de debat ja ha arribat. Necessitem omplir de contingut el projecte independentista i ho hem de fer amb rigor i maduresa.

Abans de plantejar-se el salt a la independència, no seria necessari arreglar el sistema democràtic de base?
Fa trenta anys ens van dir que la democràcia, quan hagués madurat, ens possibilitaria tot el que desitgéssim. En aquella època de transició es va preferir consolidar una democràcia sòlida i no es van escoltar certes reivindicacions que provenien de Catalunya.
Però ara hem comprovat que dins la democràcia no tot és possible, o almenys dins la democràcia espanyola. Els catalans, seguint les regles de joc, en un pri- mer moment des del nostre Parlament, llavors des del Congrés i també amb un referèndum, hem decidit una transformació modesta amb el nou Estatut. La Constitució Espanyola s’ha convertit en un camí tancat i es pretén limitar el model autonòmic. Dins d’aquesta democràcia no tenim futur. Com més democràtics siguem, més a prop estarem de la independència, que ha de ser resultat d’una voluntat que representi la majoria social. Alguns ja ho sospitàvem, però ha quedat en evidència que no hi ha gaire marge per poder progressar.

Els mals resultats de les negociacions de l’Estatut han impulsat el sentiment independentista?
El fracàs de la reforma estatutària ha evidenciat allò que alguns sospitaven i allò que altres volien fer veure que no passava. Si segueixes per un camí de 25 anys que et promet un nou horitzó i al final et tanquen la porta als nassos penses que si no pots passar per on volies, s’ha de buscar un altre camí que faciliti els teus interessos.

El llibre està escrit per als “sense nom”. Augura un despertar independen- tista massiu?
El despertar ja hi és. L’estan constatant totes les enquestes, ja no només les que han preparat els independentistes per respondre als seus interessos, sinó que en l’última enquesta del Racòmetre (Rac 1, Grup Godó), surten proporcions de l’ordre del 48-50% de catalans que afirmen que en un referèndum estarien a favor de la independència. Un 41%, en teoria, hi està en contra i un 10% declara que encara no ho sap. Qui ens ho hauria dit fa dos anys que la meitat de la població catalana voldria la independència? És espectacular.
Gairebé cap dels països que ha aconseguit la independència ha començat amb unes proporcions tan altes. El despertar ja hi és però no es notarà expressament a les properes eleccions.

Vostè afirma que la independència és un deure patriòtic. Què els diria als nacionalistes desencantats que no confien en la política actual?
Quan afirmo que la independència és un deure ho contraposo als que diuen que tenim el dret a la independència o el dret a decidir. Des d’un punt de vista polític, el dret a decidir no és un dret natural, diví, sinó que és un deure per als que estimen el país i volen que aquest sigui pròsper i pugui mantenir els elements de la seva identitat, la dignitat i la seva presència internacional. El dret a la independència no existeix, perquè no hi ha cap lloc on es pugui reclamar. La independència te la guanyes. Als nacionalistes desencantats els diria que no hi ha cap altra via per assolir l’emancipació del país que no passi per la política. Ni un àngel ni una guerra ens han de portar la independència, ni tampoc un dictador o un líder. Si l’actual model no ens agrada se n’ha de propiciar un de nou.

Hi ha persones que es poden preguntar per què una nació necessita separar-se d’una altra per evo- lucionar.
Tindria sentit preguntar per què Espanya vol ser independent? O França? No, seria absurd. Nosaltres no ens volem separar d’Espanya. El que succeeix és que no ens volem enganxar a una realitat que no ens reconeix. No tinc cap problema contra Espanya ni tinc cap necessitat de deixar de ser espanyol.
Però les condicions de participació són injustes i inadmissibles. No hi ha cap relació de reciprocitat. Si Espanya hagués entès la seva dimensió plurinacional i hagués acceptat les diverses nacionalitats potser ens hauríem entès.

Què en pensa de les noves propostes independentistes de Solidaritat Catalana o Reagrupament?
Són projectes molt diferents. Solidaritat Catalana és una plataforma que es va crear només per a presentar- se a les properes eleccions. Parlament.
En canvi, Reagrupament té 3000 socis que paguen una quota i que poden escollir els seus líders. Ja fa dos anys que funciona i periòdicament organitza assemblees. Reagrupament és un grup molt interessant perquè recull gent emergent que es vol comprometre amb el país. Les dues plataformes tenen naturaleses diferents però per a cap de les dues aquestes seran les seves eleccions. És massa aviat.

Els constructors de la Catalunya independent ho tindran difícil per deixar de ser veus desconegudes?
És un procés a mig termini. Tenim una generació de joves ben formats que tenen clar l’objectiu que persegueixen. Però ara és necessària una certa maduració política, del procés, del camí que cal seguir i, sobretot, dels partits. Crec que en uns quatre anys, ocomamoltsetovuit,es concretarà del tot.