Exigim excel·lència electoral

  • Que una confrontació electoral no és un esdeveniment èpic, ja ho donem per descomptat. Però el que costa més d’acceptar és que el discurs electoral, en una gran proporció, s’ocupi més de desqualificar el contrari que no pas de posar l’accent en les pròpies propostes. I, en definitiva, el que ja és del tot inacceptable, és que aquestes desqualificacions arribin més per la via d’intentar desacreditar personalment l’adversari que no pas de contraposar arguments.

Les properes eleccions no sembla que s’hagin d’escapar d’aquest esquema. Tal com van les coses, més que no pas propostes i crítica política, hom troba intents sistemàtics d’erosió de la credibilitat de l’adversari com a estratagema bé sigui per desqualificar d’una revolada tota una acció de govern, bé sigui per restar tota la confiança en unes possibles promeses de futur. La major part de crítiques al tripartit ho són a l’estil polític, més que no pas a l’acció de govern. I la major part de crítiques a la que emergeix com a possible alternativa de govern, es dediquen a posar en dubte l’honorabilitat de la figura del seu líder o el valor de la seva paraula. La conseqüència és el descrèdit general i l’extensió d’una ombra de dubte sobre el conjunt de la classe política.

No tot és això, és clar. També hi ha propostes en positiu. Però el cert és que llavors cal reconèixer que els mitjans de comunicació hi són poc sensibles. Com que el que és notícia és el conflicte, la confrontació, d’un discurs de vint minuts només se n’acaba destacant la frase més punyent de desqualificació de l’adversari i de la que se’n podrà acabar traient més rendiment periodístic a base d’anar a buscar com li responen els afectats. De manera que, entre uns i altres, entre els que fabriquen les campanyes electorals i els que les expliquen picant l’ham dels pseudoconflictes que s’inventen els caps de campanya, el ciutadà que llegeix amb avidesa els mitjans per buscar-hi informació, només hi acaba trobant picabaralles decebedores.

I és una veritable llàstima. Perquè si bé totes les conteses electorals en són de rellevants, aquesta de 2010, després de la constatació del final de l’autonomisme, amb una recessió econòmica de cavall i davant de desafiaments socials d’una dimensió mai no vista, hauria pogut situar-se en un pla molt diferent. Encara més, perquè feia temps que els catalans no teníem tant interès pel nostre futur polític, que no demostràvem tanta capacitat de mobilització, que no s’omplien les sales d’actes on es fan debats polítics, que no es parlàvem tant de política als bars i als menjadors de casa. Digueu-me ingenu, però encara tinc esperances que la campanya electoral pròpiament dita arribi al nivell que els catalans exigim. Espero que l’excel·lència que els polítics no paren d’exigir a uns i altres, ara se l’apliquin a lla propera campanya electoral. Si no, que llavors no es lamentin de la desafecció.

 

També podeu llegir l’article al web de Nació Digital