Ara torna a ser demà

A Crònica de demà, editat per primera vegada el 1977 amb magnífiques il·lustracions de l’amic Joan-Pere Viladecans i un complet comentari crític de Ramon Pinyol, Miquel Martí i Pol hi publicava el conegut poema “Ara és demà”. El sonet de Martí i Pol començava així:

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir

ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou.

Del gran silenci ençà, tot el que es mou

es mou amb voluntat d’esdevenir.

Martí i Pol es referia al demà nacional que s’albirava en aquells anys encara plens d’esperança, i que ell observava des d’aquell “ara” que en vam dir Transició. Tanmateix, si avui rememoro el poema no és pas per fer-ne una transposició literal i simple als nostres temps, però sí per tornar-ne a invocar aquell esperit que al cap de pocs anys vam ofegar, empassat per les presses dels que acabàven d’arribar, les amenaces dels que hi havia hagut abans i el pragmatisme polític de tots plegats.

Certament, les eleccions d’avui determinaran un significatiu canvi de rumb polític. I tot i que l’abast de la nova proposta l’haurem d’analitzar amb els resultats definitius a la mà i veient la composició del nou govern, el que arriba serà sense cap mena de dubte molt diferent d’allò que hem conegut els darrers set anys -i també els 23 anteriors-, tant en les formes com en els continguts. Tanmateix, per bé que el canvi de govern sigui important, la clau de fons per comprendre el demà que comença no es pot reduir només al fet d’una mera alternança política.

Vull dir que el que vindrà a partir de demà en cap cas no és només allò que quedarà establert per la fotografia dels resultats electorals d’avui al vespre. En primer lloc, perquè les propostes d’aquestes eleccions no han estat a l’alçada dels desafiaments polítics que hem d’afrontar. El final de l’autonomisme com a via de progrés nacional, o encara més, la reculada autonòmica que tots els experts vaticinen arran de la sentència del Constitucional, no ha trobat una resposta clara i creïble en aquesta campanya electoral. I, tard o d’hora, caldrà una resposta agosarada i definitiva. En segon lloc, perquè la urgència d’un govern estable en temps de sotsobra dels mercats i sense recursos, ha estalviat als partits les promeses de transformació radical necessàries. La mateixa idea de “millorar” Catalunya que ha guiat la campanya guanyadora, assenyala bé els límits de l’ambició que ens hem permès. Però el temps dels grans compromisos, arribarà indefectiblement:

“I esdevindrà. Les pedres i el camí

seran el pa i la mar, i el fosc renou

d’ara mateix, el càntic que commou,

l’àmfora nova plena de bon vi”

Catalunya no en tindrà prou de “millorar”. Bona part del país ha pres consciència de quins camins estan definitivament tancats. Deixant de banda aquells a qui la regressió autonòmica ja els va bé, PSC, ICV i la mateixa CiU han fet curt respecte de les reclamacions clarament expressades a la manifestació del 10-J. ERC sí que ha pres nota que la porta era tancada, però la seva invitació a topar-hi de cap amb un referèndum tampoc no ha suscitat gaire entusiasme. I el nou independentisme ha arribat massa feble i dividit per aplegar confiances més enllà de les voluntats militants. És a dir, amb els resultats electorals d’avui, tindrem el país molt més avançat del punt on haurà arribat la seva representació política.

Els resultats electorals d’avui no s’entendrien sense l’escenari que els acompanya. Cada partit haurà d’interpretar molt atentament el sentit del vot que haurà recollit, sabent que el votant no s’ha limitat a referendar la seva oferta. En aquestes eleccions, la majoria de vots hauran estat donats amb vida i moviment propis. Parlem de vots que no hauran buscat ancorar res sinó empènyer-ho tot. No tan sols el partit guanyador, sinó tota la resta, farien bé d’escoltar aquesta societat civil que torna a parlar però que es manté recelosa d’una política poruga.

Podem fer-nos càrrec que els partits, uns transatlàntics feixucs de moviment lent, no hagin estat capaços en poc temps de redibuixar els horitzons que la fallida estatutària ha acabat esborrant. Però cometrien un greu error si pensessin que els resultats electorals d’avui, a guanyadors i perdedors, els disculpa d’haver-los d’assenyalar en un temps raonablement breu. Que ningú no ho dubti: avui entrem en una nova transició, en què haurem de revisar els termes d’antics pactes trencats. Que s’entengui bé: avui els catalans no haurem encomanat al nostre Parlament, només ni principalment, endreçar el país i millorar-lo, que també. És molt més que tot això. Li haurem encomanat un país nou. Acabava Martí i Pol:

Tot serà poc, i l’heura i la paret

proclamaran conjuntament el dret

de vulnerar la nova plenitud

Ara és demà. I no és banal que això ho diguem des de les pàgines acabades d’estrenar d’aquest nou ARA. Ara torna a ser demà. Tenim el dret i el deure d’exigir una nova plenitud política. I aquesta vegada, com diu el poeta, esdevindrà.