La variabilitat en els resultats d’aquesta convocatòria electoral respecte dels de fa quatre anys és tan gran que caldrà afinar molt en les anàlisis per fer-nos càrrec de la magnitud del canvi de la societat catalana. El més notable i general, és clar, és la victòria còmode i contundent de CiU. De CiU, però molt particularment d’Artur Mas, que ha demostrat que fins i tot en temps d’incertesa radical és possible pensar i actuar amb mentalitat de líder creíble, capaç de generar confiança. Però a més, queden pendents un munt de consideracions sobre com s’han mogut els vots d’aquí cap allà, i com caldrà interpretar els nous equilibris a la vista d’un examen més detallat fet sine ira et studio.

Los análisis de los resultados electorales de este domingo hechos con los viejos esquemas de clasificación política sirven de bien poco. Seguir con los ejes de derechas a izquierdas o de nacionalistas catalanes a nacionalistas españoles es un ejercicio antiguo que ha perdido su capacidad interpretativa. Tiene razón Jordi Pujol cuando afirma que CiU ha acabado depositaria de votos que le han llegado de todas partes. Tan cierto como que los votos del PSC han hecho las maletas hacia toda suerte de destinos, incluidos el PP, Ciudadanos o PxC, y naturalmente hacia CiU. Sin ningún empacho.