Vots crítics, vots lúcids

La variabilitat en els resultats d’aquesta convocatòria electoral respecte dels de fa quatre anys és tan gran que caldrà afinar molt en les anàlisis per fer-nos càrrec de la magnitud del canvi de la societat catalana. El més notable i general, és clar, és la victòria còmode i contundent de CiU. De CiU, però molt particularment d’Artur Mas, que ha demostrat que fins i tot en temps d’incertesa radical és possible pensar i actuar amb mentalitat de líder creíble, capaç de generar confiança. Però a més, queden pendents un munt de consideracions sobre com s’han mogut els vots d’aquí cap allà, i com caldrà interpretar els nous equilibris a la vista d’un examen més detallat fet sine ira et studio.

Sigui com sigui, sí que a primer cop d’ull ja hi ha algunes observacionspoc rebatibles. La primera i més important és la de la participació, que ha estat alta. Malgrat certs pronòstics que es rabejaven en una suposada “desafecció”, i malgrat l’acumulació de decepcions, el país encara vibra políticament i ho ha demostrat amb aquesta participació notable. Per tant, tampoc no semblen certes aquelles anàlisis que sostenien que la campanya electoral havia servit, a la vista de la seva escassa qualitat, per convidar a l’abstenció o el vot en blanc. En aquesta qüestió de les campanyes, hi ha crítiques que demostren que hi ha gent que no acaba d’entendre quin és el seu paper, a qui van dirigides i, sobretot, i que desconsideren la intel·ligència del votant a l’hora de discriminar els missatges.

Vistos els resultats, el que cal dir és que si hi ha hagut males campanyes, en tot cas, els seus patrocinadors n’han pagat les conseqüències amb uns mals resultats. A més, el vot en blanc, per bé que significatiu, no ha tingut la mena de progressió que determinats estudis li auguraven. En definitiva: cal felicitar-se per la solidesa democràtica que aquesta notable participació donarà a l’acció de govern, molt especialment davant dels qui no n’acabin de compartir l’orientació. Ara serà més difícil, des d’interessos corporatius particulars, discutir una acció democràticament ben assentada.

La segona consideració que també podem fer és que cada vegada hi ha menys vots incondicionals. Ja es va poder observar el 2003, amb aquell primer moviment espectacular cap a ERC, que no era explicable sense recórrer a la infidelitat del vot d’anteriors convocatòries. Però ara, el 2010, aquest grau de transvasaments, encara pendent de poder ser avaluat quantitativament, sembla haver arribat a uns extrems fins ara no coneguts. Vots d’ICV a Plataforma per Catalunya; vots del PSC a CiU, al PP o a Ciutadans; vots d’ERC cap a Solidaritat Catalana o d’independentistes radicals a CiU… Les fronteres ideològiques són saltades amb una facilitat que fa esborronar els qui segueixen atrapats a velles categories com les de les dretes i les esquerres, però també les de l’independentisme i l’autonomisme. Dir que ha guanyat l’autonomisme, posem per cas, és entossudir-se a no veure com l’onada independentista també ha fet créixer els resultats de CiU. O dir que hi ha un decantament cap a la dreta o l’extrema dreta, és no entendre que les classes populars estan cuites, amb raó o sense, amb la immigració, i que han votat PxC o PP. No diré pas que els eixos clàssics nacional i ideològic ja no tinguin cap paper interpretatiu, però en cap cas no són suficients i caldria començar a pensar quins altres factors han estat decisius per entendre la vida pròpia d’uns vots que han après a moure’s amb una llibertat extrema.

En tercer lloc, els resultats de diumenge mostren fins a quin punt és dramàtic no saber llegir la realitat social, i com n’és d’útil entendre-la correctament. És notori que Artur Mas ha sabut llegir bé les causes dels seus set anys a l’oposició, especialment les dels quatre darrers anys, sense ressentiment i amb capacitat crítica. I, en canvi, és clamorós que el PSC de José Montilla ha perdut els papers, especialment a partir de la sentència del Tribunal Constitucional i la seva incapacitat de reacció creïble.

A la vista dels resultats, és absolutament recomanable tornar a llegir la conferència d’Ernest Maragall al Fòrum Europa del 10 de febrer passat, perquè allà hi havia l’advertència d’allò que acabaria passant i l’anàlisi de les causes. Al conseller Maragall, com a un Galileu més, se’l va fer callar de manera poc digna pel seu càrrec i trajectòria honorables. “Eppur si muove”, devia dir en veu baixa. I tant, que s’ha mogut!

Les eleccions han deixat molts escenaris oberts a l’interior dels partits. I han deixat un país expectant que seguirà molt atent a allò que facin uns i altres. Els vots incondicionals són escassos, i tenim eleccions municipals a la cantonada i qui sap si unes generals anticipades. El vot és més crític que mai i no sembla deixar-se convèncer per grans i simples conviccions teòriques. Entrem en un període polític d’una gran transcendència que exigirà a elegits i electors un seguiment molt atent. Com ha de ser.