Independentistes arreu

  • Les eleccions de diumenge 28 han canviat radicalment el panorama polític del país. Les línies del canvi, però, són complexes. Vull dir que no es limiten a una gran variació en la distribució de diputats, sinó que cada partit ha recollit voluntats heterogènies que no són fàcils de desxifrar. La prova més gran d’això és que les interpretacions que es fan d’aquests resultats poden arribar a ser extraordinàriament discrepants, segons els interessos d’uns o altres.

Per posar només algun exemple, en el pla dels “analistes”, tenim les opinions que han donat els sociòlegs espanyols experts en comportament polític des de l’organització Nueva Economía Fórum –José Ignacio Wert i Juan José Toharia-, sostenint que Artur Mas deixarà en segon pla les reivindicacions sobiranistes per centrar-se en els problemes econòmics. Per cert, unes opinions que coincideixen amb la interpretació sui generis que fa la diputada Sánchez-Camacho dels resultats. Aquesta senyora, que ha obtingut el 12 per cent dels vots vàlids –un 7,3 per cent de tot l’electorat-, segueix sostenint, impertèrrita, que Mas hauria de deixar-se estar de sobiranismes atenent “allò que volen els catalans”. I és que la cultura i la consciència democràtica no és un do que ens doni Nostre Senyor de manera generosa i equitativa, sinó que ens cal aprendre-la i sotmetre-s’hi disciplinadament. ¿Com poden dir que les reivindicacions sobiranistes o l’exigència d’un concert econòmic no és, també, allò que han demanat la majoria dels catalans? I això, al marge que si realment la prioritat és la resolució dels problemes econòmics, encara amb més raó cal insistir en la sobirania i el concert econòmic. O és que es pensen que volem la independència per posar-nos barretina a l’hora d’anar a dormir?

Més que no pas forçar interpretacions a la mida dels nostres interessos –cadascú dels seus-, ara és l’hora de comprendre la voluntat complexa i diversa dels catalans expressada en el seu vot. Dic la “voluntat” i no l’”opinió” dels catalans, perquè l’acció no sempre coincideix amb desig. Hom pot desitjar la lluna, però s’acaba conformant amb allò que considera possible, o urgent, i és en aquesta direcció que pren les seves decisions. I, fet aquest esforç de comprensió –més que no pas de judici-, cal revisar com cada força política ha presentat el seu projecte polític i com ha estat acceptat per la ciutadania i per què. Penso sobretot, és clar, en el món independentista. Perquè el pitjor que es podria fer des de l’independentisme és caure en la melangia depressiva pel contrast entre unes altes –i exagerades- expectatives i els fets d’un comportament electoral que ha optat majoritàriament per seguir un camí obert al gran horitzó d’emancipació nacional però per un camí més llarg i pausat.

Les eleccions del 28 de novembre hauran estat el bany de realisme necessari per fer un independentisme més madur, més fort, més autoexigent. I també hauran servit per fer-nos entendre que l’independentisme no és patrimoni exclusiu de ningú, sinó que treballem amb generositat per tal que tots els partits en tinguin un bon grapat, d’independentistes. I, en aquest sentit, les eleccions del 28 de novembre han estat un gran èxit.

 

També podeu llegir l’article al web de Nació Digital