A Crònica de demà, editatper primera vegada el1977 amb magnífiques il·lustracions de l’amic Joan-Pere Viladecans i un complet comentari crític de Ramon Pinyol, Martí i Pol hi publicava el conegut poema Ara és demà. El sonet de Martí i Pol començava així:
Ara és demà.
No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui,
i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà,
tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.
Martí i Pol es referia al demà nacionalque s’albirava en aquells anysencara plens d’esperança, i que ellobservava des d’aquell “ara” que envam dir Transició. Tanmateix, siavui rememoro el poema no és pasper fer-ne una transposició literal isimple als nostres temps, però sípertornar-ne a invocar aquell esperitque al cap de pocs anys vam ofegar,empassat per les presses dels queacabaven d’arribar, les amenacesdels que hi havia hagut abans i elpragmatisme polític de tots plegats.
Certament, les eleccions d’avuideterminaran un significatiu canvide rumb polític. I tot ique l’abast dela nova proposta l’haurem d’analitzar amb els resultats definitius a lamà i veient la composició del nougovern, el que arriba serà sense capmena de dubte molt diferent d’allòque hem conegut els darrers setanys –itambé els 23 anteriors–, tanten les formes comen els continguts.Tanmateix, per bé que el canvi degovern sigui important, la clau defons per comprendre el demà quecomença no es pot reduir només alfet d’una mera alternança política.
Vull dir que el que vindrà a partirde demà en cap cas no és només allòque quedarà establert per la fotografia dels resultats electorals d’avui alvespre. En primer lloc, perquè lespropostes d’aquestes eleccions nohan estat al’alturadels desafiaments polítics que hem d’afrontar. El finalde l’autonomisme com a via de progrés nacional o, encara més, la reculada autonòmica que tots els expertsvaticinen arran de la sentència delConstitucional, no hatrobat unaresposta clara i creïble en aquesta campanya electoral. I, tard o d’hora, caldrà una resposta agosarada i definitiva. En segon lloc, perquè la urgència d’un govern estable en temps desotsobre dels mercats i sense recursos, haestalviat als partits les promeses de transformació radical necessàries. La mateixa idea de “millorar”Catalunya que ha guiat la campanyaguanyadora, assenyala bé els límitsdel’ambició queens hempermès. Però el temps dels grans compromisosarribarà indefectiblement:
I esdevindrà.
Les pedres i el camí
seran el pa i la mar,
i el fosc renou
d’ara mateix,
el càntic que commou,
l’àmfora nova plena de bon vi.
Catalunya no en tindrà prou de “millorar”. Bona part del país hapres consciència de quins caminsestan definitivament tancats. Deixant de banda aquells a qui la regressió autonòmica ja els va bé, PSC,ICV i la mateixa CiU han fet curtrespecte de les reclamacions clarament expressades a la manifestaciódel10-J. ERC sí que ha pres nota quela porta era tancada, però la seva invitació a topar-hi de cap amb un referèndum tampoc no ha suscitat gaire entusiasme. I el nou independentisme ha arribat massa feble idividit per aplegar confiances més enllà de les voluntats militants. És adir, amb els resultats electoralsd’avui, tindrem el país molt mésavançat delpunt on haurà arribat laseva representació política.
Els resultats d’avuino s’entendrien sense l’escenari que els acompanya. Cada partit haurà d’interpretaratentament el sentit del vot que harecollit, sabent que elvotant no s’halimitat a referendar la seva oferta .En aquestes eleccions, la majoria devots hauran estat donats amb vidai moviment propis. Parlem de votsque no hauran buscat ancorar res sinó empènyer-ho tot. No tan sols elpartit guanyador, sinó tota la resta,farien bé d’escoltar aquesta societatcivil que torna a parlar però que recela d’una política poruga.
Podem fer-nos càrrec que els partits,uns transatlàntics feixucs demoviment lent, no hagin estat capaçosen poc temps deredibuixar els horitzons que la fallida estatutària ha acabat esborrant. Però cometrien ungreu error sipensessin que els resultats electorals d’avui, a guanyadors iperdedors, els disculpa d’haver-losd’assenyalar en un temps raonablement breu. Que ningú no ho dubti:avuientremenunanovatransició,enquè haurem de revisar els termesd’antics pactes trencats.Ques’entengui bé: avui els catalans no hauremencomanat al nostre Parlament, només ni principalment, endreçar el país imillorar-lo, que també. És moltmés que tot això.Li haurem encomanat un país nou. Acabava Martí i Pol:
Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.
Ara és demà. I no és banal que això ho diguemdes de les pàgines acabades d’estrenar d’aquest nou ARA.Ara torna a ser demà. Tenim el dretieldeure d’exigir una nova plenitudpolítica. I aquesta vegada, com diuel poeta, esdevindrà.
