Una legislatura determinant
Tanquem l’any desfent-nos de set anys de tripartit, experiència fallida per haver-ho fiat tot a un dels pols de l’eix dreta-esquerra just quan el país ha estat sotraguejat per l’altra eix, el nacional. El país s’anava decantant cap a la independència, i els govern entenia que li demanàvem més polítiques d’esquerres. Mentre Espanya anava liquidant el model autonòmic amb el pretext de l’estalvi, a Catalunya s’insistia a fer polítiques socials en temps de retallades. De manera que, sense poder-ho evitar si no es volia tancar la barraca abans d’hora, el govern tripartit ha estat atrapat en el joc dels disbarats: “per aquí em diuen, per allà em responen…”, i res tenia sentit, i tot feia riure.
S’ha dit, fins a la sacietat, que el tripartit no ha tingut relat, no ha sabut explicar què pretenia fer i on volia anar. En realitat, no en podia tenir, de relat, sense posar en evidència aquesta discordança entre les bases sobre les quals s’havia construït, el ser un “govern d’esquerres”, i la demanda d’horitzó nacional -ben simbolitzada per la manifestació del 10 de juliol- per a la que no tenia res a dir -com va demostrar el fet de no poder assumir el lema de la manifestació esmentada- sense entrar en un pim-pam-pum intern de conseqüències perfectament imaginables.
La magnitud dels desafiaments que ha tingut el tripartit no seran menors per CiU. Administrar una crisi de les grans amb eines per fer maquetes no és feina fàcil. Però, com en el cas de l’anterior govern, Artur Mas descobrirà molt aviat -si no és que ja n’és plenament conscient- que malgrat que els poders fàctics amb ressò mediàtic li demanin que es concentri en la crisi i s’oblidi dels horitzons nacionals, o de la “transició nacional” com ell mateix n’ha dit, ni Espanya el deixarà tranquil per aquesta banda, ni els catalans no ens hi resignarem.
Perquè, contra els qui volen separar “allò que preocupa realment la gent” -que ara hauria de ser la crisi- i els “debats identitaris”, si alguna cosa té poca discussió, si hi ha una realitat política amb evidència contrastable, és que el desig d’horitzó nacional en plenitud no és altra cosa que l’expressió de la voluntat de poder respondre, amb veu pròpia, a allò que ens preocupa a tots. I cap govern no ens podrà fer creure que té ambició de bon govern si es resigna a administrar bé la misèria que ja té.
Dit d’una altra manera: si el tripartit ha fet figa, de manera molt principal, perquè l’alè de la voluntat d’independència li cremava el clatell, CiU haurà de fer camí, i accelerar-ne els passos, sota una pressió creixent en aquest mateix sentit. Els catalans no en tindrem prou de millorar: volem ser dels millors, volem tenir un país nacionalment excellent. Els independentistes li haurem de recordar-ho, al govern, sent exigents primer amb nosaltres mateixos. Als independentistes ens esperen uns anys extraordinaris dels que tota la vida celebrarem haver-ne pogut estar protagonistes. Sí: entrem en una legislatura que serà determinant pel la llibertat nacional dels nostre país.
