Després d’un any trepidant per a l’independentisme on s’ha avançat com ningú no podia imaginar, comencem el 2011 amb les lògiques incerteses que deriven d’aquest progrés. No tot ha anat com calia, però fins i tot les adversitats no s’explicarien sense aquesta progressió accelerada, difícil de preveure i, per tant, de canalitzar de manera assenyada. Mai no hi havia hagut tants independentistes que confiessin en la possibilitat d’arribar a la solució final, però tampoc mai tanta gent que sense confiar-hi, hagués tingut la certesa que fora de la independència només els quedaria acceptar resignadament la fatalitat de la nostra dependència colonial i el risc de la nostra lenta desaparició com a nació.
Els creixements ràpids són de mal pair. Les impaciències i els oportunismes, en aquestes circumstàncies, fan la seva aparició implacable. També són lògics els errors de càlcul. A pilota passada tots podem fer el savi, però ja sabíem que aquest és un camí ple de riscos. Ara, més que no pas quedar aclaparats pels entrebancs, cal coratge per prendre nota dels fracassos, orgull per fer valer els èxits indiscutibles, i astúcia per preparar els passos següents.
En aquest sentit, és cert que comencem l’any amb un desafiament encara més gran que el que suposava fer els primers passos. Cal donar continuïtat al treball emprès, sabent que les primeres adhesions eren les fàcils, i que ara cal aconseguir la dels més exigents i la dels desconfiats. Un desafiament, val a dir-ho, de la magnitud de l’objectiu final que ens hem proposat. Un desafiament, doncs, encara més estimulant.
