Bisbes amb el melic arronsat

  • La decisió de l’arquebisbe de Barcelona de no deixar que les parròquies ofereixin els seus espais socials -no dic els confessionaris, ni les capelles de l’Altíssim- per instal·lar les urnes de la consulta sobre la independència de Catalunya és, a més d’una actitud autoritària que ofèn l’autonomia de decisió dels rectors, inacceptable des d’un punt de vista cívic i democràtic.

Que l’Església oficial catalana havia reculat de manera clara en el seu compromís nacional -a diferència de l’espanyola, que no fa més que ser, cada dia, més patriòtica-, ja ho sabíem. Però no era imaginable que, particularment a la diòcesi de Barcelona, s’acabés manifestant una posició tan i tan retrògrada i covarda, en un context en el qual fins i tot el govern s’ofereix a prestar les urnes a la consulta. ¿Com es deuen entendre a Barcelona les recents paraules de Benet XVI afirmant que “el bisbe no és un simple governant, un buròcrata o un simple moderador i organitzador de la vida diocesana”, i recordant-los que “no han vingut no pas a ser servits, sinó a servir la Comunitat?

Tant predicar la necessitat d’una nova evangelització, tant enyorar els temps d’una més gran encarnació de l’Església al món i de fer el ploricó per l’allunyament de tants antics fidels, tant demanar coratge als catòlics, i ara al senyor bisbe i al seu equip els tremolen les cames davant d’un gest cívic que ha merescut l’atenció de gairebé 600.000 catalans i 550 municipis, i no cal dir-ho, de tota la premsa internacional. Som davant del moviment social que ha demostrat més capacitat de compromís polític i democràtic dels últims temps a tota l’Europa occidental, i ara resulta que a l’Església de Barcelona, en plena celebració dels 25 anys del compromès document “Arrels Cristianes de Catalunya”, se li arruga el melic.

He escrit en algun altre paper que tinc la convicció que amb la collita actual de bisbes, aquell document de fa 25 anys no s’hauria arribat a escriure mai. Com va passar amb el Concili de la Tarraconense, que a l’hora de commemorar-ne els 10 anys els senyors bisbes ho van fer d’amagat i amb oblits malintencionats, tot per dissimular la traïció a un dels darrers moments àlgids de l’Església catalana, ara passaran de puntetes per aquests 25 anys. Al seu redactor ja l’havien arraconat en vida. Sort en tindrem dels gestos que ja ha fet i farà l’abadia de Montserrat. Però la negativa a col·laborar amb la consulta, no és altra cosa que una palada de terra damunt d’aquell gest de compromís nacional en temps molt més difícils que l’actual.

M’agradaria pensar que el bisbat de Barcelona rectificarà i s’excusarà. Però si no ho fa, haurà demostrat fins a quin punt viu fora de la realitat d’un país que avança decididament cap a la independència. I l’Església oficial de Catalunya haurà de decidir si vol quedar al marge d’aquest futur de llibertat, si l’actual arquebisbe de Barcelona i els seus auxiliars volen passar a la història del país com els darrers obstacles, deixant el gruix dels catòlics en la seva esperança de dignitat i d’emancipació nacional. Com deia aquella vella carta  que ironitzava amb les lletres de les matrícules vaticanes (SCV), ara també podríem repetir: “Se Cristo vedesse…” (si Crist ho veiés!).

 

També podeu llegir l’article al web de Tribuna.cat