Cada revolució té la seva cançó. Ho vaig entendre el matí del primer dia d’enguany després de veure l’esplèndid documental Joan Baez, el so més dolç (Joan Baez: How sweet the sound, 2009), emès pel Sense ficció de Televisió de Catalunya. Per raons generacionals, vaig reviure la forta emoció de tornar a escoltar, tal com les havíem après, les cançons que ens omplien d’esperança mentre desesperàvem per la desaparició del dictador, una mort que finalment va arribar. Eren les mateixes cançons que ens desvetllaven la il·lusió d’una emancipació nacional plena però que, quaranta anys després, encara es fa pregar. ¡Que a prop que pots arribar a sentir allò que ha passat lluny, i que actual que pot ser allò que ja només és un record!
Continue reading