No és l’independentisme, carallots!
L’espectacle –el vodevil, per ser més precisos– de l’abandonament del líder electoral de Solidaritat per la Independència, com és lògic, ha estat aprofitat per al descrèdit general de l’independentisme. Amb més o menys crueltat i mala bava, els enemics de Laporta i els de la independència, s’hi han rabejat a pleret. I, a fe de déu, que els han donat carnassa, perquè si l’abandonament de Laporta ja és gros, les explicacions que n’han donat els còmplices intel·lectuals –per dir-ho d’alguna manera- de l’invent Solidaritat, han estat tota una exhibició de cinisme difícil de superar. El Laporta kleenex, útil quan es tractava de captar vot, ha estat després menystingut d’una manera indecent. Però el Laporta d’abans d’estiu és exactament el mateix del d’aquest mes de març, i si Solidaritat el va pispar a Reagrupament, ara ERC l’ha pispat a Solidaritat.
Deixo de banda algunes crítiques sarcàstiques sobre les divisions a l’independentisme fetes, posem per cas, per persones que en el seu moment n’han protagonitzat de tan sonades com la que ara bescanten. En canvi, em preocupa més la deriva fàcil de suposats analistes que opten per la metàfora fàcil –i fora de lloc, si parlem de fets socials i polítics- d’atribuir a l’independentisme un ADN que fatalment el porta a la permanent divisió. I em preocupa, per no dir que m’irrita, perquè la causa de la història de les divisions al sí de les formacions independentistes s’expliquen per molts factors (llegiu Roger Buch), però no precisament per la variable “independentista”. Vull dir que, si Solidaritat per la Independència hagués estat una associació de boletaires, també s’hauria dividit, i no pas per culpa de l’ADN dels bolets. El greu de l’aventura de Solidaritat, com vaig dir des del primer moment, és la seva precipitació, oportunisme i manca de continguts sòlids, reflexionats i decidits per una militància, ara com ara, reduïda a ser uns “adherits”.
El mateix s’ha de dir de Reagrupament i altres formacions. La base sòlida sobre la que es construïa Reagrupament va acabar trontollant no pas a causa de cap ADN independentista ni per cap condemna històrica dels catalans sobiranistes a la desgràcia, sinó per errors perfectament descriptibles, amb noms i cognoms. Si l’objectiu de RCat hagués estat pintar els troncs dels arbres de color blau, amb la mena d’organització de què es va dotar, els conflictes s’haurien produït de la mateixa manera, i hauria acabat de la mateixa manera.
Vull dir, doncs, que deixem en pau l’independentisme i la independència i que no caiguem en el parany fàcil i tòpic de donar com a explicació allò que cal explicar. En definitiva, es pot explicar perquè se n’ha anat Laporta sense haver de parlar de l’independentisme. Tal com es poden presagiar futures divisions, escissions i abandonaments, aquí i allà, només atenent les formes d’organització, els perfils dels seus líders i els interessos personals que s’hi mouen. Parafrasejant aquell assessor de Clinton, hauríem de dir: “No és l’independentisme, carallots!”
