La formació dels polítics

  • La qüestió dels currículums inflats dels polítics ha tingut una expressió recent i particular dins del govern dels millors, i amb resposta partidista entre l’oposició de perfil baix. I després ha tingut una derivada poca-solta amb unes acusacions de ningú contra ningú, que m’han recordat el vell acudit del dentista i el pacient desafiant-se a no fer-se mal l’un a l’altre… No tinc cap interès a parlar ni d’una cosa ni de l’altra, perquè es comenten soles.

En canvi, darrera de la qüestió de les carreres inacabades, sí que hi ha un problema de fons que caldria posar al descobert i reflexionar-hi. Molts dels nostres polítics no tenen els estudis acabats no pas per incompetència sinó per impaciència. És a dir, entren a la universitat, comencen a dedicar-se a la política –si no és que ja ho feien abans-, i si són “bons” i tenen l’ambició que cal, la vida de partit se’ls emporta i ja no acaben els estudis. Els qui treballem de fa molts anys a facultats com la de Ciències Econòmiques o de Ciències Polítiques i de Sociologia, n’hem vist a passar dotzenes. Hi ha gent brillant, que podrien fer la carrera amb resultats excel·lents, a qui els partits, menystenint la importància d’una bona formació i àvids de perfils joves “abip” (ambiciosos i brillants encara que insuficientment preparats) se’ls emporten sense deixar-los acabar els estudis.

Aquesta pràctica, nefasta des del punt de vista de la formació acadèmica –no dic la personal ni l’estrictament professional- és el que resta credibilitat als mateixos polítics quan després es fan tips de proclamar la importància d’una bona formació acadèmica, del coneixement d’idiomes o de la mobilitat universitària que ells no semblen respectar especialment. A més, la insatisfacció per uns estudis inacabats, generalment es racionalitza amb ressentiment contra la universitat, cosa que també explica com se’ns sol tractar des de tots els governs.

I que consti que no són els únics en aquesta falta de coherència. Quan encara no havíem entrat a la crisi del totxo, és a dir, quan la gent marxava abans d’acabar la secundària, àvida de feina fàcil, recordo una sessió pública amb empresaris on tothom s’omplia la boca de la importància d’una bona formació, i es criticava amb crueltat l’ensenyament professional i universitari. La meva resposta va ser fàcil: quina era la pràctica habitual de tots aquells empresaris: ¿contractar la gent millor formada i, és clar, remunerar-la com calia, o agafar gent sense formar al preu més baix possible?

El gran problema que assenyalen els currículums inflats no és que algú faci servir termes ambigus per emmascarar que no ha acabat els estudis. Això queda en el terreny de les febleses i les vanitats humanes. El drama és que els partits no creguin que una formació completa i de bon nivell és necessària per desenvolupar una bona carrera política. Això sí que es greu.