No calia ser gaire espavilat per saber que els sectors contraris a la independència de Catalunya, davant dels progressos evidents dels que hi són favorables, s’organitzarien. I, és clar, no ho fan convocant referèndums populars, ni grans manifestacions, ni fent col·lectes a canvi d’estampetes patriòtiques, que és cosa del populatxo. Ho fan convocant les elits econòmiques a reaccionar, organitzant clubs d’agermanament catalanoespanyol i demanant la implicació activa dels poders fàctics. Sempre, a més, amb recursos il·limitats i sota el gran mantell protector dels interessos d’Estat.
El combat, per a bé i per a mal, és desigual. Molt desigual. Però això no vol dir que uns el tinguin guanyat i els altres perdut. Simplement vol dir que cal treballar amb molta més intel·ligència i pulcritud. Fins i tot, és possible aprofitar la superioritat de mitjans dels altres a favor propi, com fa el judo, que es val de la força de l’adversari per tombar-lo. Segons com, alguns d’aquests nous clubs que s’organitzen a cavall del pont aeri, l’únic que fan és posar en evidència que, efectivament, la independència és més necessària que mai, a la vista dels interessos que representen i que defensen. Però cal saber-ho explicar amb bona informació i no tan sols amb propaganda.
Sigui com sigui, la primera conclusió d’aquestes reaccions tàctiques antiindependentistes és que certifiquen la importància d’allò que combaten. Tant de poder reunit i tan pels núvols per fer front a una revolta popular, és tot un honor i un gran reconeixement que cal agrair. La segona conclusió és que l’independentisme no pot avançar a base de provocar eufòries intermitents, sinó comptant amb un treball tenaç, constant i sovint discret. Mentre ells agafen el pont aeri d’anada i tornada, sense acabar d’anar enlloc, nosaltres fem cames camí enllà. I no pas per “falses dreceres”, com solen dir, sinó per camins ben fressats.
(*) Convidat per l’Associació Noves Bases de Manresa
