De Rogoff a Espriu
En situacions tan dramàtiques com les actuals, paraules com les de l’economista Kenneth Rogoff són rebudes com manà caigut del cel. Rogoff, no cal que ho digui, no és un independentista català, militant de les CUP. És un economista prestigiós de Harvard, antic economista en cap del FMI i no sé quantes coses més. I l’entrevista s’ha publicat no pas a la revista d’Omnium Cultural sinó a la madrilenya d’economia Capital. I sí –ara ja ho sap tothom i és profecia- Rogoff ha dit que “una regió com Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món”. ¿Va dir “aïllada” -“isolated”-, Rogoff? M’estranyaria. Però ja ens entenem. El cas és que Rogoff considera que Espanya té la gran fortuna de tenir grans multinacionals i de tenir Catalunya. La llàstima és que el govern espanyol no tracti igual les multinacionals espanyoles que la “seva” Catalunya. Si al senyor Alierta l’esquilessin com a nosaltres, ja fa anys que tindria la seu social a l’Argentina o a les illes Caiman!
I, tanmateix, no hi ha manera que en l’imaginari col·lectiu majoritari d’aquest país hi arribi una evidència tan empíricament demostrable com aquesta de l’espoli fiscal. Pots donar dades comparatives de les proporcions de solidaritat fiscal d’altres països, pots disposar de les balances fiscals oficials, pots posar constatar la gran diferència de serveis i prestacions socials entre les regions espanyoles subvencionades i les que paguen… Tant li fa. El poble no ho veu, o no ho vol veure, o no li mostren, per les greus responsabilitats col·lectives que ens caurien damunt i que ens obligarien a reaccionar. Com escrivia Espriu: “Arnat, menjat / de plagues, / (…) sense parar llepava / l’aspra mà / que l’ha fermat / des de tant temps / al fang.” Sí: hi ha qui està atrapat en “la gran vergonya mansa / dels lladrucs”.
Certament, si som un dels països més rics del món, no és pas pel fet de tenir pous de petroli, mines d’or i diamants o de tenir sota la sola de les nostres botes el coll d’unes colònies submises. Aquí no hi ha ni matèries primeres, ni aigua, ni grans infraestructures ni tot és ufana. Aquí només s’innova, s’emprèn, s’exporta i, sobretot, es treballa. No sé si el senyor Rogoff ho sap, tot això. I nosaltres, d’“isolated”, res de res. En tot cas, qui ens aïlla, es Espanya que ens vol per a ella sola.
No tinc notícia que Espriu fos independentista, i fins i tot se li ha suposat una certa idea d’Espanya de la que en formaríem part. Però a l’Indesinenter –en Homenatge al Dr. Jordi Rubió-, que cantava Raimon, Salvador Espriu acabava: “Caldrà que digui / de seguida prou, / que vulgui ara / caminar de nou, / alçat, sense repòs, / per sempre més / home salvat en poble, / contra el vent. / Salvat en poble, / ja l’amo de tot, / no gos mesell, / sinó l’únic senyor”. Ho va escriure el gener de 1967, fa prop de quaranta-cinc anys.
- També podeu llegir l’article al web de Nació Digital
