Política de servei d’urgències
La lògica de l’acció política se sol guiar per la urgència de les raons electorals. Sempre hi ha unes eleccions a tocar que expliquen els moviments tàctics dels partits i de les administracions on governen. I sempre queda clar que l’estratègia política de fons, allò que apuntaria als grans principis polítics que se suposa que els hauria de guiar, queda ajornada per a un “després de les eleccions” que, naturalment, mai no arribarà. Ara mateix, quan fa tres mesos i mig que s’han acabat les eleccions nacionals, som a tocar de les municipals, per bé que després ja serem a un any de les espanyoles, i així successivament. Perquè, si no en vinguessin cap, ens inventaríem la possibilitat d’unes eleccions anticipades, tot seguiria igual.
Aquesta especialització en la jugada a curt termini, en el regateig immediat, permet un marge d’incoherència brutal entre els grans principis polítics i les decisions concretes que es prenen. Mireu el cas d’Unió Democràtica de Catalunya, que es pot permetre dir en els seus estatuts que l’objectiu fonamental és aconseguir un model confederal per a Espanya, cosa que exigeix que Catalunya sigui un estat, mentre la seva direcció política treballa a favor del manteniment d’un marc autonòmic en recessió que no ha permès ni l’aprovació d’allò que va consensuar el Parlament de Catalunya el setembre de 2005. ¿És que algú pot creure que els objectius a curt termini del senyor Duran i Lleida, que es posa nerviós amb una simple consulta sobiranista informal i sense conseqüències reals, apunten a aquest estat confederal amb el qual diu que estan compromesos a UDC? La incoherència d’UDC no que no posa nerviós als seus dirigents, o gairebé…
Poso aquest cas per ser dels més clamorosos, però es tracta d’unes circumstàncies generals: els de CDC que volen el concert econòmic però s’acontenten amb un incert pacte fiscal; els d’ERC que volien la independència i governaven amb els que la impedien amb totes les armes al seu abast; els del PP que volen que el govern de Madrid compleixi uns compromisos que, si depengués d’ells, ni tan sols els haurien pres, o el PSC i el PSOE que proposen un socialisme a llarg termini al qual sembla que s’haurà d’arribar a través de les polítiques neoliberals que practiquen.
Queda el dubte de saber què passaria si sabéssim que durant un període llarg, posem de quatre anys, no hi haguessin eleccions de cap mena. Què passaria si als partits, els tacticistes haguessin de deixar lloc als estrategs. Què passaria si els ciutadans votéssim no tan per la satisfacció dels nostres interessos immediats, sinó per un projecte de futur pel país. Què passaria si exigíssim coherència entre l’acció immediata i la promesa de futur. Què passaria… Però tot això són divagacions d’uns dies de relaxament mental. La política possible, ara com ara, només parla de demà passat, d’allò que m’importa ara mateix… La nostra és una política de servei d’urgències.
