Amb pas ferm, sense precipitació

Després de la frustració del procés viscut amb l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, en només quatre anys la llista dels catalans que ja han passat a la convicció racional que l’únic camí desitjable és la sobirania plena s’estèn en tots els àmbits de la societat civil.

No estic segur que tots siguem prou conscients dels passos de gegant que ha fet el sobiranisme polític a Catalunya en els darrers quatre anys. El punt d’inflexió l’hauríem de situar en el famós article de Joan Solà a l’AVUI, «Plantem cara», de desembre de 2006. El 2006 havia estat, precisament, el de l’aprovació del nou Estatut pel referèndum –quatre anys després, tot paper mullat: Estatut i referèndum– i el del descobriment que tots els afanys havien estat en va. Les aspiracions nacionals dels catalans havien descobert el seu sostre, i no tan sols no era tan alt com es podia imaginar, sinó que era més baix del que ja gaudíem. Vist a pilota passada, es descobria que la reforma de l’Estatut havia estat un gran error estratègic, fruit d’una suma d’ingenuïtat culpable, càlcul partidista i precipitació oportunista. Hom pot dir que, en el pitjor dels casos, la reforma va tenir la virtut de descobrir el veritable sostre constitucional de l’autonomisme. Però, en un balanç de costos i guanys, seria fàcil arribar a la conclusió que no calien tantes energies per tan poca novetat, i que per descobrir l’alçada d’un sostre no feia falta que, en topar-hi, ens féssim un trau al cap.

Però mentre la política de partits s’ha entretingut a salvar els mobles d’aquell fracàs –acceptar-lo obligaria a prendre unes decisions per a les quals no es té encara el coratge necessari–, la ciutadania ha anat passant al davant dels partits, abandonant progressivament el sentiment d’agressió per un nova actitud constructiva i orientada al futur. Res no passa de la nit al dia: hi ha qui encara no s’ha desvetllat, hi ha qui encara necessita posar Intereconomia per escalfar-se la sang i hi ha qui s’aferra a la hipòtesi que els espanyols, un dia, cauran del cavall i, sense que nosaltres hi haguem d’arriscar res, ens acabaran donant la raó. Ara bé, aquesta espècie cada dia són més pocs, i on hi ha hagut canvi accelerat és en els que han abandonat esperances inútils, ressentiments malhumorats i malenconies sabotejadores. La llista dels que ja han passat a la convicció racional que l’únic camí desitjable és la sobirania plena, és a dir, la independència, s’estén en tots els plans de l’activitat professional, en tots els àmbits de la societat civil, i per tot els país.

Tot aquest gran moviment, tanmateix, només ens situa al principi d’un camí costerut que no es pot fer sense assumir riscos i pagar el preu de tota emancipació. I per fer-ho amb garanties i no malbaratar més energies ni posar en perill les il·lusions que desvetlla, cal entendre que és necessària una majoria social que encara no tenim. Ara, precisament perquè hem avançat molt, el pitjor adversari que tenim és la precipitació. La saviesa popular tenia ben present que no es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat. Cal desconfiar, doncs, de qui ja s’atreveix a prometre pa i coca.

La independència és l’objectiu més gran que una nació es pot fixar. I la manera d’aconseguir-lo és el que, a més, fa el propòsit noble i digne. Vull dir que, si ho hem de fer, fem-ho bé.

 

AMB OBAMA
Periodista, escriptor, doctor en Ciències Econòmiques… El CV de Salvador Cardús és prou conegut pels lectors de la revista i Òmnium Cultural el té ben present quan es tracta d’analitzar la societat civil catalana.

En aquesta imatge el reproduïm al seu despatx de la UB, sota un retrat del president nordamericà Barack Obama, del qual es pública la seva admiració. En un article publicat a La Vanguardia l’any 2008, Cardús es preguntava per les possibilitats que aparagués un Obama català. La seva conclusió era que el que ens convenia abans, i de manera urgent, és una regeneració del sistema polític que faci possible l’aparició de líders tan capaços de produir una revolució moral com la d’Obama als Estats Units.