La quasi desaparició del Bloc Québécois del Parlament federal canadenc a les eleccions de dilluns, i també la desfeta del Partit Liberal, tenen moltes interpretacions possibles, però cap que es pugui fer amb categories catalanes. Primer, perquè la volatilitat del vot al Canadà és ben coneguda. En segon lloc, perquè el sistema electoral majoritari pot encimbellar-te o enfonsar-te sense que hi hagi una tan gran diferència de vots. En aquesta ocasió, pel Bloc, passar del 38 al 23 per cent de vots ha significat perdre 44 escons dels 47 que tenia. I, finalment, perquè el model veritablement federal del Canadà permet, des del Québec, que un independentista pugui considerar més beneficiós per a la defensa dels interessos del país al Parlament d’Ottawa votar un partit que hi pugui ser influent que no pas confiar en el paper dels sobiranistes.
A Mont-real, i a la vista dels resultats, es considera que al nacionalisme quebequès li ha arribat un canvi de cicle. La gestió del quasi-Estat, enormement intervencionista i obsessionat a regular una realitat complexa que en certa manera ell mateix ha inventat, hauria fet oblidar la necessària construcció de la nació. Això no significa que aquests resultats es puguin extrapolar a unes futures eleccions a la Província, però hi ha la consciència que els cal un nou discurs teòric i una nova pràctica política.
Amb tot, dimarts, els nacionalistes estaven en estat de xoc, i caldrà esperar que facin la seva pròpia autocrítica per mesurar les conseqüències de l’ensorrada tant en l’ordre polític institucional com sobretot en el model de societat que fins ara havien imaginat i que podria haver deixat d’interessar el país.
