Eren unes municipals?

Ja es veia a venir que seria una campanya poc habitual pel que són unes eleccions municipals. Tots sabíem que no hi havia cap possibilitat de fer grans promeses de futur, i fins i tot que s’hauria d’actuar amb prudència a l’hora d’explicar els “èxits” de govern per tal de no posar en evidència la inconsciència amb què les administracions s’han gastat allò que no tenien i ara hem de pagar entre tots. En aquestes condicions, la batalla havia de ser, principalment, ideològica. I encara ha sigut pitjor: una batalla d’atacs partidistes, de tots contra tots, perquè tothom s’hi jugava molt més que una alcaldia. El PSC havia de preservar el seu darrer espai de poder; CiU volia confirmar la seva posició dominant a les darreres eleccions; al PP li convenia tornar a interpretar els resultats en clau espanyola; ERC havia de demostrar una certa capacitat de remuntada; ICV tenia l’oportunitat de refer-se obtenint avantatge de la situació de crisi… No en va, les “retallades” que -de moment- no son municipals, han captat quasi tota l’atenció del debat. En definitiva, que la política municipal ha estat la principal damnificada d’aquesta campanya electoral.

Per si fos poc, ja havien tret el nas a la campanya una munió grupuscles de populisme demagògic que es presentaven a les eleccions amenaçant amb una greu fragmentació del vot a dreta i esquerra. I la darrera setmana, el malestar social ha acabat manifestant-se en les acampades al carrer, exacerbades per un suport desproporcionat dels mitjans. Tot plegat, una barreja paradoxal d’espectacle mediàtic amb ingredients d’esquerranisme antipolític i de populisme reaccionari, tots reclamant una fantasmagòrica democràcia “real” al marge de la democràcia representativa, on s’han trobat còmodes uns i altres. La campanya, amb tota la raó, ha acabat d’excitar l’antipolítica, i l’antipolítica enfonsarà els índexs de participació, rebentant totes les previsions demoscòpiques. Que sigui el que Déu vulgui!

• Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.