Vots i canvis reals
Han passat massa coses i massa diferents, i alguna fins i tot contradictòria, com per fer una lectura simple dels resultats electorals de diumenge. El més notable, és clar, és que CiU obté uns grans resultats, capital catalana inclosa, que posen en evidència que les dures propostes d’estalvi del Govern de la Generalitat no han erosionat un avenç en l’àmbit municipal que, en tot cas, podria haver estat encara més contundent. Es demostra l’error, per tant, de les campanyes del PSC contra les retallades, i no sembla que aquests resultats hagin de forçar CiU a canviar la seva línia de gestió responsable i severa de la crisi.
Gairebé tan important com el resultat global de CiU és la confirmació de l’ensulsiada del PSC. Ni la recuperació de Zaragoza per la campanya ha salvat els mobles. Han aguantat, això sí, els alcaldes més sòlids que han treballat al marge de les sigles i de campanyes errònies que mostren que al carrer Nicaragua encara no han entès en què ha canviat el país. Tampoc a ERC no han acabat d’entendre encara la causa de la seva reculada. Per a ERC, l’espai que va de CiU a les CUP és massa vague si no se sap definir una referència pròpia. I és clar que el gran suflé d’agrupacions, plataformes i partidets ha acabat per fer forat en la feblesa de PSC i ERC.
Certament, no dic que no faci angúnia el progrés de la plataforma xenòfoba PxC, però tampoc no cal exagerar. És un avenç conjuntural molt relacionat amb la crisi i el vot reactiu de qui veu més directament amenaçat el seu espai social. És a dir, poc a veure amb l’ascens de l’extrema dreta a Europa. Tampoc no ha estat significatiu el vot nul -amb lleugeríssims increments- ni l’abstenció, com hauria pogut fer pensar la bombolla mediàtica dels indignats. Sobre l’emprenyament mai no s’ha construït res de sòlid, i en aquest cas ni tan sols ha arribat a modificar res, a no ser que els vulguem atribuir el clar decantament cap a la dreta, especialment a Espanya.
Potser la conclusió més important és constatar que l’electorat té capacitat de moure majories, i l’exerceix. I que, malgrat l’abstenció, encara no hi ha cap moviment, cap concentració ni cap manifestació que aconsegueixi una participació tan extensa ni sigui l’expressió tan clara de la voluntat política de la ciutadania com la que es recull en unes eleccions. Si alguna cosa és democràticament real i concreta és el resultat a les urnes, que no és la mera opinió inconseqüent i encesa de ningú, sinó l’acció política determinant, efectiva i compromesa de més de la meitat dels ciutadans.
