Quan expliques a algú la magnitud del dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya, la primera pregunta que et sol fer -encara amb un punt d’incredulitat- és com és que no es diu o no se sap més. I, la segona pregunta que tothom es fa, vista la gravetat de la situació, és com és que no s’hi reacciona de manera encesa. Vaja: que com és que l’espoli no indigna ni als indignats ! Efectivament, al costat del gran enigma encara per desvelar de com, malgrat la seva feblesa política, la llengua i la nació catalanes han sobreviscut al llarg dels segles als embats de tants i tants intents genocides, l’altra gran qüestió que costa déu i ajut d’entendre és la nostra dòcil resignació al dèficit fiscal. Busquem-hi explicacions.