La malaltia i el malalt

L’obligació de reduir el dèficit públic de la Generalitat de Catalunya va més enllà de la imposició del govern espanyol, ell mateix compromès a fer-ho davant de les autoritats europees. Efectivament, aquesta necessitat d’estalvi del govern s’explica perquè si no es va per aquest camí, no es podran obtenir els crèdits necessaris -i a un preu assumible del diner- per poder evitar el col·lapse de l’administració catalana que, en definitiva, també seria el col·lapse dels serveis públics que presta. Per això, tot i que sembli contradictori, si no s’aprimen els costos dels serveis, acabarem fent-los impossibles del tot. Ara bé: aquesta idea tan elemental, i les conseqüències que se’n deriven, no se situen al mateix pla de discussió que poden tenir les opinions dels premis Nobel d’economia Joseph Stiglitz de Columbia o Paul Krugman de Princeton. Aquests experts sostenen que les polítiques europees d’austeritat, en lloc de permetre sortir de la crisi, causen una frenada general de l’activitat i encara agreugen més la situació. Potser tenen raó. Però l’obligació de reduir el dèficit no és resultat d’una opinió poc o molt qualificada sinó d’un imperatiu fàctic que no està gens per reflexions teòriques sobre quina és la millor manera de sortir de la crisi. La qüestió pel govern és si s’obté o no s’obté crèdit per pagar els sous i les factures dels mesos següents, i si es torna a un preu raonable o cal pagar-ho a preu d’usurer. Als mercats internacionals del diner se’ls en fum l’opinió, encertada o no, dels senyors Stiglitz i Krugman. I quan som davant del delegat de l’oficina del banc o la caixa a qui demanem un crèdit, tant si s’és el conseller Andreu Mas-Culell com si som qualsevol de nosaltres, els arguments dels premis Nobel no ens serveixen de res.

Faig notar aquest doble pla del debat perquè em temo que en aquests moments d’incertesa se solen confondre de manera fatal els dos nivells: el de la crítica i la reflexió, i el del govern i l’acció. Així, una cosa és denunciar els veritables -o els presumptes- culpables de l’actual recessió i la seva insaciable i perniciosa cobdícia –pel que sembla, perniciosa per a tothom menys per a ells. I una altra, és prendre decisions per sortir del fangar econòmic al qual ens hem vist abocats amb culpa o sense. És a dir, una cosa és anar a veure el magnífic documental Inside Job de Charles Ferguson i sortir-ne indignats, i l’altra és haver de passar després pel caixer automàtic a treure efectiu per poder pagar l’enciam, la barra de pa i l’embotit de sopar. Ni a la fruiteria, ni al forn ni a la xarcuteria els pots explicar que no els pagaràs perquè has decidit trencar tota mena de relacions amb la pèrfida banca, o perquè el culpable d’haver-te quedat sense feina és un pocavergonya que després d’arruïnar mig món, encara ha estat premiat amb una prima que et serviria per viure com un reietó fins al finals dels teus dies. Per dir-ho així, també els indignats han acabat passant per la caixa d’una gran multinacional de l’esport per adquirir el seu equipament de revolucionari…

Doncs bé: aquesta barreja de plans és una de les causes de la dificultat que tenim el poble ras per acceptar la purga d’un mal del qual no ens considerem responsables. Si la culpa és del banquer, diem, que faci penitència la banca. Si el Banc d’Espanya va tolerar els excessos de les caixes d’estalvi, pensem, que pagui en Fernández Ordóñez. Si va ser Zapatero que no es va adonar de la crisi fins al cap de dos anys, que no ens faci pagar ara la seva incompetència. Però aquest raonament, que en un discurs moral podria tenir la seva lògica, des d’un punt de vista pràctic, és tan demagògic com inútil. Es tracta d’una argumentació tan absurda com la de dir que si el meu refredat me l’ha encomanat el veí, que sigui ell qui es moqui i es prengui l’aspirina, ja que n’és el culpable. Vull dir que de la crítica de les causes d’una malaltia no se’n desprèn que la teràpia es pugui aplicar directament sobre aquestes causes, sinó que cal actuar sobre el malalt, ni que en sigui una víctima innocent.

No cal que digui que no estic predicant cap mena de resignació. Com se sap, les malalties s’han de curar, però sobretot, el més intel·ligent de cara al futur és prevenir-les per estalviar-se-les. I aquest és el camí que ens cal seguir. Primer, hem de sortir de la convalescència, aplicant la cura sobre una malaltia de la que, com a molt, només n’hem estat indirectament corresponsables. I, en segon lloc, un cop restablerts del refredat, cal aplicar mesures preventives radicals per, si fos possible, no recaure-hi. És a dir: les mesures més radicals no han de recaure sobre el malalt, però aquest s’ha d’espavilar a curar-se. La conclusió és clara: mentre ens prenem el remei, cal treballar per posar en marxa la política de prevenció.

La metàfora mèdica, certament, comporta una simplificació excessiva. En el cas que ens ocupa de la recessió econòmica no hi ha una sola diagnosi del mal, ni és clar què significa prevenir. Però mentre discutim quin és l’origen del mal i com caldria prevenir-lo en el futur, si ens quedem paralitzats en aquesta discussió, el refredat es pot convertir en pulmonia i podem acabar difunts. L’objectiu, doncs, d’una política de crisi, ha de ser doble: curar el malalt i alhora combatre les causes de la malaltia. Perquè si només es fa una de les dues coses –o una purga severa o una acampada revolucionària-, ens podem quedar sense malalt pel camí.