L’altra línia roja
D’acord: la línia roja visible la marca l’ús de la violència física, i en aquest sentit, els fets de dimecres passat són d’una gravetat que no admet cap feblesa a l’hora de perseguir-los i jutjar-los. Perquè, es digui el que es digui, el cert és que els indignats violents sí que van participar activament en el debat de pressupostos a través de l’impacte internacional de la seva agressió. Els nostres parlamentaris tenen el mandat de debatre i aplicar les reformes econòmiques necessàries per guanyar credibilitat davant d’Europa i dels mercats financers dels quals, ens agradi o no, depenem. I la visualització d’un camp de batalla a la grega, la imatge de feblesa donada aquesta setmana per la persecució de diputats, és una molt mala notícia que perjudica els esforços del nostre govern per guanyar credibilitat i trobar inversors.
La violència d’uns pocs ens haurà costat un esforç econòmic suplementari enorme a tots els catalans a l’hora d’avançar en la recuperació econòmica del país.
Ara bé, des del meu punt de vista, hi ha un desafiament més greu i profund que el causat per la violència física, sempre antipàtica però assumible per l’agredit quan és resultat de la seva voluntat de fer respectar les institucions democràtiques. A més de la línia roja de la violència, n’hi ha una altra de conceptual, molt més perillosa perquè no és tan fàcil de determinar-ne la transgressió. I aquesta és la de la denigració de la democràcia formal.
Per comprensible que sigui el malestar d’uns i altres, o precisament perquè hi ha malestar, cal fer una defensa crítica però sense esquerdes de la democràcia representativa i de les seves virtuts. Les pedrades i els insults no són tan greus com aquesta complaença ingènua en un assemblearisme popular ple de gent emprenyada, com si el poble hi fos més ben representat que en un Parlament formalment constituït, o com si entre aquest pretès poble no s’hi haguessin de reproduir tots els vicis i més dels que afecten la política institucional.
Qui ho diu que els indignats són moralment superiors als milers de representants elegits democràticament als nostres pobles i ciutats, i al nostre país, disposats a representar-nos sempre sotmesos al control de les lleis i la crítica de l’opinió pública?
Cada dia no hi ha, afortunadament, violència física. Però fa setmanes que cada dia es cometen atemptats, fins i tot des de tribunes molt respectables, contra la credibilitat política d’un sistema democràtic que, en definitiva, és l’única base fiable per resoldre les dificultats que tots patim, incloses les dels indignats.