El fals predomini del PP

L’acció política formal té dues lògiques visibles que solen ser discrepants: la de la representació i la del govern. Així, per exemple, es poden guanyar amb claredat unes eleccions però sense majoria absoluta, i per tant no ser al govern, o bé es pot ser una força molt petita però esdevenir clau en la governabilitat. És a dir: la representativitat electoral no es tradueix directament en criteri de govern. Precisament, aquesta dualitat explica –en part- les dificultats que va tenir el Govern tripartit i el posterior fracàs electoral de dues de les principals forces implicades. La convivència d’un partit unionista amb un partit independentista va produir un xoc clar en l’electorat entre allò que representaven i l’aliança de govern subscrita. També dóna compte, posem per cas, del pacte antinatura entre PP i PSE-PSOE al País Basc, desbancant al PNB després d’uns dels seus millors resultats electorals. I, encara, aquesta doble lògica explica la predominança –i l’arrogància- del PP a l’actual Parlament, en la mesura que el govern d’Artur Mas necessita els seus vots per aprovar les pressupostos.

El PP a Catalunya, tant a les eleccions nacionals catalanes com a les municipals, ha aconseguit poc més del 12% dels vots emesos, i es mou a l’entorn del 7% del cens. Sense menystenir què significa, no deixa de ser una veritable misèria. El PP a Catalunya és lluny de la representació pròpia d’un partit de govern. I tanmateix, el cas és que el PP de Sánchez-Camacho es veu amb cor de pontificar a tort i a dret, i fins i tot de desafiar les polítiques més àmpliament consensuades, amb més assentiment popular i que menys conflictes han generat. Penso en les que avalen la immersió lingüística a les escoles, que han permès una magnífica integració de tots els ciutadans residents a Catalunya de manera que no es veuen exclosos de res per raó de la llengua, i que de passada promet un futur útil a una llengua mil·lenària.

No vull entrar a fons en el debat sobre llengües en aquest article. Però no em puc estar de fer notar que la pretensió del PP no és garantir suposats drets lingüístics dels ciutadans en general sinó alliberar-ne alguns de conèixer el català, trencant la unitat civil que fa possible la comprensió de les dues llengües oficials. Això sí que dividirà Catalunya! El PP no vol pas que els nens de famílies de parla amaziga o romanesa tinguin dret a ser escolaritzats en la seva primera llengua, sinó que es tracta dels dret d’exclusivitat d’educació en espanyol d’uns pocs, perquè és llengua d’Estat. Per si fos poc, el gest de Sánchez-Camacho de demanar escolarització en espanyol pel seu fill, el fa en coincidència i consonància amb les decisions dels seus col·legues de partit valencians i balears en contra del català. Tots ells estan disposats a convertir la llengua comuna d’aquests territoris en un focus de conflicte social, sacrificant-la a favor d’un procés d’homogeneïtzació lingüística, cultural i, en definitiva política, en nom del projecte d’assimilació nacional mai no assolit de l’Estat espanyol. Aquests són els no-nacionalistes! I, per cert, em reservo l’opinió sobre la utilització pública que ha fet la senyora Sánchez-Camacho del seu propi fill per a un objectiu político-electoral.

Però ara mateix m’interessa el fet que un partit amb tan poca representació pugui posar contra les cordes al govern a canvi dels seus vots, i humiliar-lo fins al punt de ferir-lo en un dels pilars fonamentals de la seva raó de ser com és la defensa de la llengua catalana. En cap cas estic discutint la capacitat legítima del PP d’aprofitar de manera oportunista una conjuntura excepcional. Però caldria no oblidar la demagògia de voler fer passar la força aconseguida en la governabilitat per una força de representativitat que no té.
Aquesta reflexió també incumbeix l’actual Govern de la Generalitat. CiU va pagar cara la ingenuïtat d’anar al notari el 2006 prometent que no pactaria amb el PP. Políticament, cal estar obert a tots els pactes, precisament per fer-los tots mes barats.

Ara bé: la pregunta és si el pacte actual amb el PP és realment el més barat que pot fer la coalició. I a mi em costa de veure-ho, si més no en una perspectiva nacional. En realitat, el pacte només és comprensible en una perspectiva espanyola, en la previsió de futures negociacions amb el Govern de Madrid. Però atenció als pactes a traïció: el PP utilitzarà aquesta força de manera deslleial. L’endemà del suport als pressupostos, va venir la punyalada al procés d’immersió.

Queda per dir alguna cosa respecte del PSC. En les circumstàncies actuals, gravíssimes pel país, no ser capaç d’arribar a un acord pels pressupostos amb el Govern de CiU no el reforça en res i el dilueix encara més malgrat ser encara la segona força política. Un fet dramàtic de cara a les properes eleccions, perquè se’l veu més feble que al PP. I, és clar, no vull ni pensar que la impossibilitat d’acord pels pressupostos respongui a una estratègia tan antipatriòtica com la d’abocar CiU als braços del PP.

I aquesta és la qüestió: CiU ja va tastar el 2003 el pa que s’hi dóna quan es fan pactes que l’electorat no entén. El 2006 van caure en el mateix error ERC i PSC, pagant-ne aleshores un preu molt elevat. I ara, amb un electorat hipersensible als compromisos més bàsics dels seus partits, CiU hauria de mesurar molt bé les conseqüències dels seus gestos. Hi ha eleccions molt a prop.