Una tendència… aclaparadora

Fa just una setmana que el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) presentava la segona onada del Baròmetre d’Opinió Pública. I en una típica tempesta d’estiu d’aquestes que es fan i es desfan ràpidament als mitjans de comunicació, hom va destacar el resultat d’una nova pregunta que s’havia afegit al qüestionari sobre quina seria la intenció de vot “si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya”. Tot i que la polèmica es va centrar en el fet que s’hagués inclòs la pregunta suggerint malintencionades –i ridícules– relacions amb el fet que el CEO ara depengués de Presidència, tot fa pensar que el que més va incomodar alguns mitjans va ser el resultat: el 42,9% dels entrevistats responia que votaria que sí, fet que, tenint en compte l’abstenció, suposaria un 60,3% de vots afir- matius amb una participació del 71,1%. Per cert, unes xifres inimaginables al Quebec o a Escòcia, tot i que són països democràticament més avançats, on preguntar no és ofendre.

Les objeccions al fet que el CEO pregunti sobre la independència no mereixen massa interès, més enllà de posar en evidència les febleses i inconsistències polítiques de qui les planteja. Si en els darrers anys hi ha hagut un debat a l’agenda política catalana que hagi aconseguit mobilitzar com mai i com ningú els seus ciutadans, és el de la independència.

Afirmar, com s’ha fet, que es tracta d’una pregunta “perversa” indica l’estretor en la qual es vol mantenir el debat polític, tancat dins de les reixes de la presó constitucional. I negar-ne la legitimitat, amb l’argument que la pregunta no ofereix altres alternatives, és directament mala fe o ignorància, perquè el Baròmetre del CEO sí que pregunta, de fa temps, pels models d’Estat i, en qualsevol cas, el punt del debat públic que s’intenta mesurar es formula entre dependència o independència, que és la qüestió clau.

Però vegem els resultats. L’atenció s’ha centrat en el vot en un possible referèndum. I, en aquest sentit, s’ha de dir que no hi ha cap sorpresa, sinó que confirma tots els estudis anteriors, d’institucions diferents i amb metodologies diverses. El que va fer DYM per a la UOC el febrer del 2010 (enquesta telefònica i mostra de 2.614 entrevistes), en un moment de màxima tensió a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional, donava un 50,4% de vots favorables per un 17,8% en contra, amb una abstenció del 24,6% i un 7,2% de no ho sap/no contesta.

Al Racòmetre de RAC1 del 28 de setembre del 2010 (enquesta telefònica i mostra de 1.000 persones), la intenció de vot favorable era del 48,8% per un 41,4% en contra, però no donava l’opció de l’abstenció i els Ns/Nc eren el 9,7%. El Baròmetre de Fundacc de març-abril del 2011 (enquesta presencial i mostra de 5.135 persones), l’enquesta més completa i fiable de totes i que inclou la població estrangera tingui o no dret de vot, donava un 34,3% al sí, un 26,7% al no, un 5,7% als vots en blanc, un 14,1% d’abstenció i el 19,3% de Ns/Nc. Si no es compten els Ns/Nc, molt elevats en aquest cas pel fet d’incorporar els estrangers, els sí s’enfilen al 42,4%, i els no al 33,1%.

Finalment, el darrer sondeig del CEO de juny del 2011(enquesta telefònica i mostra de 2.500 persones), com he dit, donava un 42,9% al sí, un 28,2% al no, amb un 23,3% d’abstenció i un 4,1% de Ns/Nc.

Sobren els comentaris sobre el clar predomini del sí, fins i tot abans que cap formació política majoritària hagi plantejat el referèndum i hagi defensat el vot afirmatiu. I tot i les lògiques pressions en contra que es produirien en el cas que es fes el referèndum, hi ha pocs dubtes que una bona campanya en positiu n’incrementaria les posicions favorables.

Les noves dades del CEO aporten, entre d’altres, dues constatacions molt interessants. Primer, que hi ha votants independentistes a tots els partits. Segons una observació que dec a Francesc Abad, CiU aporta el 37,6% i el PSC un 8,4% al conjunt dels sí al referèndum. Però també que els partits explícitament independentistes només hi afegeixen el 17,2%, i un 12,6% de favorables a la independència resulta que són habitualment abstencionistes. Per tant, es referma la idea que la independència és cosa de tots. En segon lloc, mereixerien tot un seminari acadèmic les respostes a la famosa pregunta sobre hipotètiques identitats polítiques (més català que espanyol, tant una cosa com l’altra, només un dels dos…), que és una pregunta conceptualment confusa, intel·lectualment tramposa i sociològicament fora de temps. Ara bé, el més curiós d’aquesta pregunta, les respostes a la qual consolen els adversaris de la independència, és precisament que les proporcions no es mouen per res del món. És a dir, que la relació emocional estable als territoris d’origen no és en cap cas un obstacle per a l’evolució positiva d’una opinió favorable a la independència de Catalunya, cada vegada més vinculada a la consciència d’un increment futur de les oportunitats de benestar social i de dignitat política. S’acaba el temps, doncs, d’excusar-se en les lògiques vinculacions al lloc de naixement per amenaçar amb una suposada fragmentació política del país.

Pel que sembla, el ministre Rubalcaba, que té solucions per a tot, ha volgut relativitzar el valor dels resultats de l’enquesta del CEO dient que no passava d’indicar una tendència. L’encerta, senyor candidat: parlem d’una tendència, però aclaparadora.