La cohesió social dels catalans sol ser el gran argument per mantenir el motor de l’emancipació nacional al ralentí. Unes vegades és una excusa per no mirar el futur de cara, d’altres sol ser l’empara d’interessos poc confessables i, sobretot, també és l’expressió honesta del temor raonable de no portar el país a un fracàs que li podria ser letal. N’he parlat en diverses ocasions (La fal·làcia de la cohesió social, ARA, 6 de febrer del 2011), amb la intenció de posar en qüestió la idea d’una suposada fragmentació entre catalans que, en tot cas, no crec que segueixi exactament l’esquerda que se sol donar per descomptada. Ara bé, en un procés de tanta tensió política com el que representarà la propera independització de Catalunya, és indiscutible que assolir la majoria social necessària per fer el salt de manera netament democràtica exigirà passar amb èxit un moment de gran pressió social.